BIBLIOGRAFIA
TEXTOS
Ens referirem ací als reculls col·lectius, les antologies i les crestomaties d’ús més corrent. Les edicions de cada poeta són esmentades en la notícia amb què encapçalem les seves obres.
Per als autors que no figuren en el nostre recull, vegeu: Alfred Jeanroy, Bibliographie sommaire des chansonniers provençaux (Manuscrits et éditions), París, 1916 («Les Classiques français du Moyen Âge», núm. 16); J. Anglade, Bibliographie élémentaire de l’ancien provençal («Biblioteca Filològica de l’Institut de la Llengua Catalana», vol. XIII), Barcelona, 1921; Alfred Pillet i Henry Carstens: Bibliographie der Troubadours («Schriften der Königsberger Gelehrten Gesellschaft», III), Halle, 1933. Per als trobadors catalans, vegeu el capítol I del Repertori de l’antiga literatura catalana, de Jaume Massó i Torrents (vol. I, «La Poesia», pàgs. 81-252), Barcelona, 1932.
Les obres de publicació posterior o que no caberen en el pla de les bibliografies de Jeanroy i Anglade, i que poden interessar el lector d’aquesta crestomatia, van incloses on el text ho demana.
RECULLS DE TEXTOS.— Els reculls de data més reculada són els de Raynouard (Choix des poésies originales des troubadours, París, 1816-21, sis volums) i De Rochegude (Le Parnasse occitanien, ou Choix des poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux, Tolosa, 1819).
Alemanya ens ofereix les voluminoses obres de C. A. F. Mahn, Die Werke der Troubadours in provenzalischer Sprache (Berlín, 1846-53, quatre volums), i Gedichte der Troubadours in provenzalischer Sprache (Berlín, 1856-73, quatre volums).
C. Appel, V. Crescini, A. Jeanroy i A. Kolsen, entre altres, han anat publicant les poesies que romanien inèdites després de les grans col·leccions esmentades. O. Schulz-Gora publicà agrupades les obres de les dones que cultivaren la poesia trobadoresca: Die provenzalischen Dichterinnen, Biographien und Texte, nebst Anmerkungen und einer Einleitung, Leipzig, 1888. Hi ha, també, edicions de textos per gèneres poètics i per regions de producció (veg. l’esmentada bibliografia de Jeanroy).
CRESTOMATIES I ANTOLOGIES.— Les crestomaties bàsiques són la de K. Bartsch, Provenzalisches Lesebuch, mit einer literarischen Einleitung und einem Wörterbuche, Elberfeld, 1855 (esdevinguda després la Chrestomathieprovençale, accompagnée d’une grammaire et d’un glossaire, Elberfeld, 1868; la sisena edició — Marburg, 1904 — és a cura d’E. Koschwitz); la de C. Appel, Provenzalische Chrestomathie mit Abriss der Formenlehre und Glossar, Leipzig, 1895 (sisena edició, 1930); i la de V. Crescini, Manualetto provenzale per uso degli alumni della Facoltà di Lettere, Verona - Pàdua, 1892 (quarta edició, 1926).
Les més recents esguarden amb més interès l’aspecte literari que el lingüístic. A aquest criteri obeeix la tria feta per E. Lommatzsch, Provenzalisches Liederbuch, Berlín, 1917 (l’antologia pròpiament dita va seguida dels fragments de la Divina Comèdia del Dant, el Trionfo d’Amore del Petrarca i del Prohemio del Marquès de Santillana, que tracten de la poesia dels trobadors; una tercera part aplega traduccions, imitacions i influències de les poesies incloses en la primera part, en diverses llengües: hom hi troba els noms de Diez, Heyse, Goethe, Uhland, Heine, etc., al costat dels de Colin Muset, Dant, Petrarca, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Cino da Pistoia, etc., evidenciant l’empremta inesborrable de l’obra dels trobadors; al final del volum hi ha una petita col·lecció de melodies i una nodridíssima bibliografia). França, en poc temps, ha publicat diverses antologies, alguna d’elles amb finalitat estrictament divulgadora: Josep Anglade, Anthologie des troubadours, París, 1927; Alfred Jeanroy, Anthologie des troubadours, París, 1927 («Les Cent Chef-d’oevre Étrangers») (conté exclusivament traduccions); Audiau, Nouvelle Anthologie des troubadours (notes de Lavaud), París, 1928. Últimament, André Berry ha publicat un Florilège des Troubadours (París, 1930), de criteri gairebé exclusivament estètic (el pròleg i les notes estan dedicades a fer ressaltar les valors actuals de la poesia dels trobadors).
OBRES DE CONSULTA
HISTÒRIA I CRÍTICA LITERÀRIES.— Cal assenyalar com a fonamentals les dues obres de F. Diez: Die Poesie der Troubadours, Zwickau, 1826 (2ª edició, Leipzig, 1883), i Leben und Werke der Troubadours, 1829 (2ª edició, Leipzig, 1882). (De la primera, n’hi ha una traducció francesa de F. de Roisin, París-Lille, 1845.)
A. Stimming s’encarregà d’historiar la literatura provençal en el Grundriss der Romanischen Philologie, de G. Gröber (vol. II, 2ª part, 2ª edició, Estrasburg, 1897, pàgs. 1 a 69). C. Fauriel publicà les lliçons d’un curs professat a la Sorbona, en Histoire de la poésie provençale, París, 1846 (tres volums); aquest llibre, envellit en la part relativa a la poesia èpica, conserva el seu valor quant als gèneres lírics. Una altra aportació important a l’estudi de la poesia trobadoresca és l’obra d’E. Wechssler, Das Kulturproblem des Minnesangs (Studien zur Vorgeschichte der Renaissance), vol. I, Halle, 1909. També cal tenir en compte el llibre fonamental d’A. Jeanroy, La poésie lyrique des trobadours, 2 vols., París, 1934.
Hom consultarà amb profit les obres d’Anglade: Les troubadours, leurs vies, leurs oeuvres, leur influence, París, 1908, 2ª ed., 1918; i Histoire sommaire de la littérature méridionale au moyen âge, París, 1921.
Tres breus i clars resums són els d’A. Restori, Letteratura Provenzale, Milà, 1891 (dins «Manuali Hoepli»); H. Chaytor, The Troubadours, Cambridge, 1912; i A. Maseras i M. Jouveau, Resum de Literatura Provençal, Barcelona, 1932 («Col·lecció Popular Barcino», núm. 74); en el primer i l’últim, la poesia dels trobadors hi és tractada com una part del desenrotllament general de la literatura provençal.
Per als trobadors catalans, ultra l’esmentat capítol I del Repertori de Massó i Torrents (que conté una part inicial sobre la llengua i la poesia dels trobadors en general, i un estudi dels trobadors de Catalunya en particular), vegeu: M. Milà i Fontanals, De los Trovadores en España, Barcelona, 1861); i Lluís Nicolau d’Olwer: Trobadors catalans (segles xii-xiv), en Paisatges de la nostra història, Barcelona, 1929, pàgs. 7-54.
LLENGUA. — Ultra els esquemes gramaticals de les esmentades antologies d’Appel i Crescini, es pot veure: Die französische und provenzalische Sprache und ihre Mundarten, per H. Suchier (en el Grundriss de Gröber, vol. I, ed. cit., pàgs. 712-840); A. Mahn, Grammatik und Wörterbuch des Altprovenzalischen Sprache, part I (Lautlehre und Wortbildungslehre), Köthen, 1885; O. Schultz-Gora, Altprovenzalisches Elementarbuch («Sammlung romanisches Elementarbüches», sèrie I, núm. 3), Heidelberg, 1906; J. Anglade, Grammaire de l’ancien provençal («Nouvelle Collection à l’Usage des Classes», 2ª sèrie, núm. VII), París, 1921 (conté una extensíssima bibliografia gramatical).
DICCIONARIS. — Raynouard, com a complement del seu recull ja esmentat, publicà un Lexique roman ou Dictionnaire de la langue des troubadours (sis volums), París, 1838-1844. Hi ha també el Provenzalisches Supplement-Wörterbuch, d’E. Levy (vuit volums), 1894-1918. El mateix Levy publicà un resum molt pràctic titulat Petit dictionnaire provençal-français, Heidelberg, 1909 («Sammlung romanisches Elementarbüches», sèrie III, núm. 2, nova edició del 1923). Les antologies d’Appel, Bartsch i Crescini, duen glossari alemany, francès i italià, respectivament.
Encara que es refereixen al provençal modern, sovint es poden trobar clarícies en el monumental diccionari de F. Mistral, Lou Tresor dóu Felibrige, Avinyó-París, 1878-86; i en el de X. de Fouvrières, Lou Pichot Tresor, Avinyó, 1902.
|
