Corpus de trobadors - 434a,028, Serveri de Girona

Avui no pretenem fer un estudi literari d'aquesta composició, tot i que no podem deixar de banda els precedents més immediats. Cerverí, amb aquesta composició, s'insereix al si d'una cadena literària que comença amb una cançó amorosa de Raimon Jordan (2 ); la seva forma estròfica, mètrica i de les rimes fou manllevada en un planh de Bertran Carbonel (3 ), un partimen entre Rofian i Izarn (4 ), un bescanvi de sirventesos entre Guigó de Cabanas i Bertran d'Alamanon (5 ) i, el que més ens interessa, un sirventès de Peire Cardenal (6 ). Baldament certes relacions amb el text de Raimon Jordan (7 ), crec que Cerverí prengué com a model el sirventès de Peire Cardenal, del qual en va aprofitar l'estructura de l'estrofa cinquena (8 ).

Però ara hem de tornar al text de Cerverí, als problemes de l'edició i als esdeveniments que el motivaren. Primerament, el lector observarà que hem esmenat el segon vers de la primera tornada que, formalment, està mancat d’una síl·laba (9 ). Efectivament, entre els personatges que, per llur condició social, podien figurar al costat d'un rei i dos infants, no trobem a la documentació catalana del segle XIII cap Raimon Gastó, però sí que podem documentar un comte de Foix (Roger Bernat III, que governà del 1265 al 1302), un Ramon (Ramon Folch VI, vescomte de Cardona, que detingué el títol del 1233 al 1273 (10 )) i un Gastó que haurem d'identificar amb el vescomte de Bearn de la casa de Montcada (1229-1290 (11 )). Tots ells tingueren una actuació política ben marcada al llarg d'aquest període, però intervingueren en un afer que ens interessa especialment durant els últims anys del regnat de Jaume I, fent costat a l'infant Pere de qui es fa especial menció a la mateixa tornada.

El regnat de Jaume I fou força més llarg del que era normal a l'època; la seva naixença -que ell mateix s'encarregà de novel·lar- es va produir la nit de l'1 al 2 de febrer de 1208 (12 ) i esdevingué rei en morir el seu pare, Pere el Catòlic, a la desfeta de Muret, el 12 de setembre de 1213 (13 ); però el seu regnat s'allargaria fins al 27 de juliol de l'any 1276 (14 ). El rei Pere, nascut el 1240 (15 ), no el succeí fins als 36 anys.

L'infant Pere, jove arrauxat i ambiciós, hagué de compartir llargament la seva jovenesa amb el regnat del pare, tot i que, durant aquest període, desenvoluparia sovint la seva pròpia política, que no sempre anava d'acord amb la del rei. Pel matrimoni amb la princesa Constança de Sicília començà a tenir relació amb els problemes d'aquest regne (16 ), enfrontat a la política pontifícia que Jaume I havia seguit sempre fidelment (17 ). És també per aquests anys que intervingué a Provença (18 ) i, fins i tot, en les lluites entre Jaume I i la noblesa, on va desenvolupar un paper fins cert punt independent (19 ). Probablement, el problema més greu fou la topada amb el seu germà bord Ferran Sanxis de Castre, que va produir un greu enfrontament entre pare i fill (1272-1273) i que acabaria amb l'execució del bastard (1275) (20 ).

Els fets que ens interessen transcorregueren durant aquests anys, al voltant de dos episodis cabdals per a la política interior i exterior de la Corona: la lluita entre Jaume I i els barons catalans i la successió al comtat de Tolosa. L'any 1268 moria el comte Alvar d'Urgell, un bígam que deixava fills de les dues dones: Constança de Montcada i Cecília de Foix (21 ). Roger Bernat III de Foix i Ramon de Cardona intentaren emparar-se del comtat a fi de preservar-lo per al seu nebot Ermengol, i el propi rei, que havia pagat els deutes del difunt i havia rebut en penyora les principals places, s'hi veié involucrat (22 ). Com que el rei es desplaçà a Toledo per tal d'assistir a la primera missa del seu fill Sanç, elegit arquebisbe, fou l'Infant Pere qui va defensar la frontera a les darreries de novembre i en el mes de desembre d'aquest any. Aleshores, l'infant prengué la iniciativa i al llarg de tot l'any hauria d’aparèixer com a àrbitre de les diferències entre el rei i els nobles revoltats, capitanejats pel comte de Foix. Quan, al setembre de 1269, Jaume I embarcava cap a Terra Santa, deixava l'infant Pere com a lloctinent del regne.

L'infant aprofità l'avinentesa del protagonisme al bell mig de la controvèrsia entre el rei i els prohoms catalans per bastir les bases de la seva pròpia política. El 27 de gener de 1269, de Lleida estant, Roger Bernat de Foix, Ramon de Cardona, Arnau Roger de Pallars, Pere de Berga, Berenguer de Cardona i Ramon Roger li juraven vassallatge; el pacte feia especial menció, a part del compromís de defensar tots els seus drets i la seva regalia, "specialiter domnam Constanciam, uxorem vestram, in jure suo", o sigui, als drets sobre la corona de Sicília. Per la seva part, l'infant es comprometia força més del que semblava permetre la política exterior del seu pare, quan afirmava que

prometimus ac convenimus nos infans P., predictus, vobis Rogerio Bernardi, comiti Fuxensi et vicecomiti Castriboni, quod, si forte contingerit vos habere guerram cum rege Francie vel cum aliis quibuslibet personis de terra vestra ultra portus, et, si aliquis vel aliquid de terra et dominio nostro contra vos vel vestros venerint, illud erit nobis grave et ille vel illi qui hoc facere attemptaverint erunt (sic) et incurrent iram et indignacionem nostram" (23 ).

Aquest pacte aliava l'Infant amb un partit fortament organitzat, el dels Montcada-Cardona. Aquest bàndol té el seu origen el 17 de febrer de 1231, amb el doble matrimoni entre dues parelles de germans, Roger Bernat III de Foix i Brunissenda de Cardona per una banda, de Ramon Folch VI de Cardona i Esclaramonda de Montcada per l'altra, quan detenien els respectius vescomtats els pares dels contraents (24 ). És per això que, quan el comte de Foix s'enfrontà amb el bisbe d'Urgell Ponç de Vilamur, Ramon de Cardona li féu costat (25 ) i ja fora del període que aquí ens ocupa, el 1280, trobarem novament els dos personatges, juntament amb el comte d'Urgell, revoltats contra l'aleshores rei Pere (26 ).

Els enllaços matrimonials havien associat també la casa de Foix i els Montcada que governaven Bearn; efectivament, Roger IV de Foix concertà a l'octubre de 1252 l'enllaç del seu fill, Roger-Bernat, amb Margarida, filla de Gastó de Bearn, tot i que el matrimoni no es pogué celebrar fins cinc anys més tard (27 ). Aquest casament condicionaria el futur encara més que els dos suara descrits, per tal com acabà amb l'absorció de Bearn pel llinatge dels Foix. És per això que pel novembre de 1270, quan Gastó de Bearn prestà homenatge a Ramon d'Anglesola, bisbe de Vic, donaren testimoniatge del fet Roger Bernat de Foix i Ramon de Cardona (28 ). Novament fora del termini temporal que aquí ens interessa, les cròniques de Foix es fan ressò de què l'any 1276 Roger Bernat de Foix va socórrer Gastó de Bearn, que feia la guerra al rei de Navarra (29 ).

Que les relacions no foren exclusivament a dues bandes ho demostra el fet que el 7 de juny de 1262, Gastó de Bearn, Ramon de Cardona, Guerau, comte d'Armanyac, Arnaut Roger, comte de Pallars i el seu germà Ramon Roger assistiren a un nou contracte matrimonial, aquesta vegada entre Felipa, filla de Roger IV de Foix, i Armand d'Espagne, fill de Roger de Commenge (30 ). A la mort de Roger IV de Foix, els seus executors testamentaris foren Amanieu d'Armanyac, bisbe d'Auch, Gastó de Bearn i Ramon de Cardona (31 ). Ens trobem, doncs, que els senyors d'ambdues bandes del Pirineu, envoltats de veïns més poderosos, saberen unir llurs forces i lluitar conjuntament durant el període central del segle XIII que ara ens ocupa.

A més, Gastó de Foix tingué una política exterior molt activa. El 1253 intervenia en la controvèrsia entre castellans i anglesos per la possessió de Gascunya, a favor dels castellans (32 ); quan aquest plet es resolgué mitjançant el matrimoni de l'hereu anglès, Eduard, amb la infanta castellana Alienor (1255), Gastó assistí a les cerimònies nupcials (33 ). Per fi, el 1266 concertà el casament de la seva filla major, Constança, amb Ricard de Cornwall; el casament se celebrà l'any 1269 (34 ). També l'infant Pere tenia relacions amb la cort anglesa: l'any 1268, de Cervera estant, trameté troters amb missatges al rei anglès Enric III i l'hereu Eduard.

Però els lligams eren força més intensos amb la cort castellana, malgrat el malestar que Alfons el Savi havia fet palès amb ocasió del matrimoni entre l'infant Pere i Constança de Sicília, on veia una ingerència contra les pròpies aspiracions a l'Imperi (35 ). Tot i això, el rei castellà estava casat amb una germana de Pere, Violant, i l'altre germà, Sanç, era Abat de Valladolid -un càrrec important al si de la jerarquia eclesiàstica del reialme- i rebria l'arquebisbat de Toledo pels mateixos mesos que l'infant Pere defensava la frontera contra els nobles catalans revoltats. El mateix infant s'havia adreçat a la cort castellana el mes de maig de 1269 (36 ), i no hem d'oblidar que havia tingut un paper cabdal a l'empresa de reconquesta murciana de 1264, en ajut del castellà Alfons (37 ). Les relacions d'ambdós cunyats havien d'ésser bones (38 ), tot i que, probablement, l'infant, cap a 1268-1269, tenia més cura dels afers sicilians que d'una eventual aventura occitana.

Ja tenim, doncs, reunits tots els personatges que figuren a la tornada de Cerverí: els infants Pere d'Aragó i Eduard d'Anglaterra, el rei Alfons de Castella, el comte de Foix i els vescomtes Raimon i Gastó. Les relacions diplomàtiques entre tots aquests personatges semblen concentrar-se pels volts dels anys 1268-1269, quan l'infant Pere pactà vassallatge amb el comte i els vescomtes.

Amb tot, no crec que la tornada faci referència als esdeveniments de 1269, sinó al que succeí dos anys més tard. Els comtes de Tolosa, Alfons i Joana, tornaren de la dissortada creuada a Tunis a través d'Itàlia; malalts, sojornaren a Sicília l'hivern i la primavera de 1271. Transportats a Savona, empitjoraren; ell moria el divendres 21 d'agost, ella, el dimarts següent (39 ). No havent-hi fills del matrimoni, el comtat pertanyia al rei de França, tot i que Joana testà deixant la resta de l'herència (la totalitat dels dominis que li pertanyien a l'Agenès, el Carcí, l'Albigès i Roerga) a la seva neboda Felipa de Lomage, filla d'Arnaut de Lomage; aquesta voluntat no fou respectada, i Felip l'Ardit, rei de França, s'emparà de tot. Felipa va portar una reclamació al Parlament de París, que l'any 1274 li negaria tot dret (40 ).

En aquestes circumstàncies, es desenvolupà un dels episodis més foscos de l'actuació de l'Infant sota el regnat del seu pare. Sembla ser que els tolosans li demanaren ajut, oferint-li el comtat, i que aquest preparà les forces necessàries per fer front al rei francès (41 ); quan Jaume I s'assabentà dels fets, dirigí almenys dues circulars al regne desautoritzant el seu fill i desconvocant els vassalls. La primera, del 15 d'octubre de 1271, s'adreçava als principals magnats, ciutats i viles d'Aragó, i allí exposava que "Infans Petrus filius noster, vadit nunca apud Tholosam contra prohibicionem et mandatum nostrum quare vobis firmiter dicimus et mandamus", i ordenava que

sub pena omnium bonorum vestrorum, que habetis in terra nostra, qvatenus non sitis avssvs sequi ipsvm, nec donetis eidem consilium nec ivvamen de militibvs, eqvis, armis, denariis, vel aliis neccessariis suis ad dictum viaticum faciendum.

Com si no fos tot ben clar, rematava dient que "scire enim potestis quod si nobis videretur dictum viaticum esse ad utilitatem et honorem filii nostri quod nos iuvaremus eundem ad dictum faciendum". Dos dies més tard, una segona circular a les autoritats de les ciutats i viles aragoneses ordenava l'embargament dels béns dels qui haguessin marxat amb l'infant (42 ).

Per la part francesa, tot foren presses. El 19 de setembre, el rei comissionà el senescal de Carcassona, Guillem de Cohardon, a fi que prengués possessió del comtat i exigís el jurament dels seus representants; però aquest s'havia anticipat, i el 16 del mateix mes cuità els cònsols de Tolosa, congregats al castell de Narbona, a retre-li homenatge (43 ). En realitat, ja no en sabem res més, directament, de l'afer tolosà, però els fets posteriors demostren que el pacte signat, dos anys abans, entre l'infant i els nobles del Pirineu hi tingué un paper del qual en desconeixem els detalls.

La tempesta començaria amb motiu d'un plet local. Guerau de Casaubon, senyor de Sompuy, degué enfrontar-se a Guerau d'Armanyac, que pretenia el domini d'aquest castell, reclamant-se vassall del novell comte de Tolosa, el rei de França; endemés, a les primeres topades, morí un germà de l'Armanyac i aquest convocà els seus amics i parents i entre ells, Roger Bernat de Foix; aquest assetjà Sompuy, que Geraut de Casaubon lliurà amb tots els seus dominis al senescal de Carcassona com a representant de Felip l'Ardit. Aquest ordenaria immediatament la fi de les hostilitats, però els comtes d'Armanyac i de Foix arrasaren Sompuy i massacraren els defensors. El rei francès convocà els dos comtes; el d'Armanyac hi acudí i se'n sortí amb una multa de quinze mil lliures torneses, però el de Foix escollí la guerra (44 ). Baudon de Mony llançà la hipòtesi de què Roger Bernat confiaria en l'aliança amb l'infant Pere (45 ); realment, aquest, al contracte de vassallatge de 1269, s'havia compromès exclusivament a evitar que el rei de França rebés ajut català -no podia fer més sense el consentiment de Jaume I- però sembla ser que Roger Bernat de Foix n'esperava quelcom de més substanciós.

És també Baudon de Mony qui conta que el comte de Foix demanà ajut al comte de Pallars, al vescomte de Cabrera i al de Bearn -remarquem que tots ells havien signat el pacte de 1269-; Catalunya, tot i evitant la guerra directa, podia col·laborar amb el baró rebel, però Jaume I els ho prohibí (el primer de març de 1272) (46 ); tampoc no sabem que l'Infant fes cap intent seriós, ni tan sols un gest, a fi de protegir el seu aliat. Sembla ser que l'única acció de Jaume I i l'Infant, a qui acompanyava el vescomte de Bearn, fou una entrevista amb Felip l'Ardit, el primer de juny, entre Tolosa i Pamiers; però la proposta de concòrdia que ordiren no va ser acceptada pel de Foix, i el 3 de juny era assetjat. Dos dies més tard, per consell del rei d'Aragó i del vescomte de Bearn, es rendia incondicionalment (47 ).

L'efecte que produïren al cor del comte de Foix la inacció de la casa reial aragonesa primer, després, la prohibició de què els barons propers al de Foix l'ajudessin, i, per fi, la seva mediació, queda de manifest en aquesta dura -i inexacta- afirmació del cronista Arnaut Esquerrier, al segle XV: "Lo rey en persona, ab sa poissansa, et lo rey En Peyre d'Arago, son sogre, venguen à Tolosa ab intenta de invasir lo comtat de Foix. Mossen Gaston de Bearn y venguec al secors del comte de Foix" (48 ). Realment, quelcom degué fer el vescomte de Bearn, puix el rei francès l'acusava de haver encoratjat Roger Bernat a la rebel·lió; es va sotmetre a la justícia reial i fou perdonat (49 ). Mentrestant, el comte de Foix coneixia la presó i la intervenció dels seus estats, cosa que involucrà, aquesta vegada sí, el rei en Jaume.

De primer, el comte lliurà el castell de Foix al rei d'Aragó, que el transmeté immediatament al de França; però restaren en el seu poder d'altres castells (Montral, Lordat, Ax i Mèrens) que deixà en mans de Ramon Folc de Cardona i Gastó de Bearn, a qui prohibí tornar-los el 17 de setembre i el 25 d'octubre. Felip l'Ardit els reclamava, amb el suport de Roger Bernat, pres en el seu poder, i que desitjava, almenys formalment, complaure'l. Però Jaume I els retingué fins al 8 de febrer de 1273, i no els tornaria al rei francès sinó a la comtessa vídua de Foix, Brunissenda de Cardona, la mare de Roger Bernat. El comte fou alliberat a la fi d'aquest mateix any (50 ).

Novament veiem involucrats els barons del Pirineu -Foix, Cardona i Montcada de Bearn- amb l'Infant, aliats contra un problema exterior. I seria l'última vegada; el comte de Foix servaria per sempre una rancúnia ferotge contra el futur rei d'Aragó, segurament causada pel falliment que li va fer en un afer previst al pacte de 1269: la guerra amb el rei de França. Després de les revoltes dels barons catalans els primers anys del seu regnat (1278 i 1280), Pere el Gran aconseguí empresonar-los a tots, però els donà la llibertat, ja reconciliats, en el termini d'una anyada; Roger Bernat restà presoner fins al 10 de desembre de 1283, que fou alliberat tot deixant-hi com a hostatge la seva filla Constança (51 ). Tanmateix, seria en el futur el més fidel auxiliar del rei francès contra el casal d'Aragó i Catalunya (52 ). És més: quan, com a conseqüència de la intervenció catalana a Sicília, el rei francès envaí Catalunya, es va produir un intercanvi de sirventesos amb la participació del propi rei Pere i del comte de Foix; aquest, que es vantava de la seva posició privilegiada entre els dos contendents i li recordava al rei com havia aconseguit conservar el vescomtat de Castellbó malgrat el seu desig contrari, a la fi li recomanava (tot dirigint-se al joglar reial Pere Salvatge)

(...) no·us fizetz en Carcases

ni·n Agenes

ni·n gascon, car no l'amon res

depos vas mi a faita la faillenza (53 )

[no us fieu del Carcassès, ni del Agenès ni dels gascons, car no l'estimen gens des que em fiu fallida]

L'editor creu que fa referència a l'empresonament de 1280; però no té sentit una reacció de tal magnitud, quan foren tots els revoltats els qui sentiren el pes feixuc de la justícia reial. Crec que mirava més enrere: l'abandó de 1271.

Adrecem-nos novament a la tornada de Cerverí de Girona, on trobàvem en bona harmonia el comte de Foix i els vescomtes de Cardona i de Bearn, l'infant en Pere, l'infant Eduard d'Anglaterra i el rei Alfons de Castella. De l'últim, poc en podem precisar. Pels anys que ens ocupen (fins a la guerra entre Foix i França del 1272), no hi havia altre problema entre els dos reialmes que el matrimoni de Pere amb Constança, i no sembla que enterbolís gaire el panorama de pau i col·laboració. És més, suara he recordat com, quan la revolta sarraïna de 1264, foren el rei Jaume i l'infant els qui retornaren gratuïtament el regne de Múrcia a l'obediència castellana, i que l'infant el visità a Toledo l'any 1269.

Per part anglesa, fortament implicada en les lluites per l'hegemonia occitana des del matrimoni d'Enric II amb Alienor d'Aquitània, sí que trobem concurrència d'interessos amb els catalans i l'esperança que els occitans posaven en els seus reis i prínceps, si bé en cap cas sembla haver-hi una aliança formal (54 ). Tanmateix, mantenien un antic plet amb el comtat de Tolosa pel Carcí, del qual n'havia ocupat places Enric II (1189) i les conservava el seu fill Ricard després de la seva mort, amb l'oposició activa dels tolosans. El 1196 casaren Raimon VI i Joana, germana del rei anglès, que portava l'Agenès com a dot, i amb aquesta ocasió Tolosa recuperava el Carcí, però el comte es veia obligat a retre homenatge pels dos territoris; complí aquest compromís l'any 1200, i el renovà quan, el 1215, es veié obligat a retirar-se a la cort anglesa per l'excomunicació pontifícia. Quan es va sotmetre al rei francès (1229) i li prestà vassallatge, el rei Enric d'Anglaterra protestà formalment per defensar llurs drets sobre Agenès i Carcí; reclamà l'Agenès novament l'any 1249, quan la reina mare de França, després de la mort de Raimon VII, pren possessió del comtat en nom del seu fill Alfons, i aquests drets li foren reconeguts al tractat d'Abbeville per Lluis IX (55 ). Doncs bé, en morir Alfons i Joana de Tolosa el 1271, (concretament el 25 d'agost, tot just naufragat l'intent d'intervenció de l'infant Pere) el rei anglès havia reclamat novament Agenès i Carcí; aquest l'aconseguí per la pau de 23 de maig de 1279, per l'Agenès no va obtenir sinó una compensació econòmica força més tard, l'agost de 1286 (56 ).

Trobem, doncs, que hi ha quelcom més que un feix de relacions, força intenses, entre tots els personatges que cita Cerverí a la tornada que ens interessa, connectats alhora per pactes de vassallatge, relacions familiars i ambaixades freqüents. Concretament, es produí una conjunció d'interessos de tots ells entre l'agost de 1271 i el juny de 1272, al voltant de la successió al comtat de Tolosa i les seves conseqüències, abans que la caiguda del comte de Foix en mans de Felip l'Ardit acabés malmetent els esforços de l'Infant per bastir una aliança duradora amb els barons del Pirineu. L'associació de tots ells a la dedicatòria del trobador, ens suggereix la conveniència de proposar aquestes dates com a extremes de la composició del sirventès. Però a la vista d'aquests elements, podem obtenir més informació a partir del seu contingut.

Observarem que la primera estrofa juga amb l'etimologia de servir, deservir i sirventes; per una vegada, no es tracta d'etimologies populars ni de falses etimologies (57 ). Serveixen a l'autor per remarcar que el poema està escrit al servei del rei i amb un lleial desig de servir-lo. De fet, estem lluny de la mera exhibició de retòrica o d'enginy, ja que no és exactament "servir" la connotació més freqüent per al mot sirventès. Les Leys d'amors diuen, certament, que el nom li ve del fet que "servish se leu men que may / de vers, descort o de chanso, / cant a las cobblas et al so"; però, pel que fa al contingut, "tractans de mal dig general / per castiar cels que fan mal" (58 ). La Doctrina de compondre dictatz, més pròxima a Cerverí, admet la possibilitat que el sirventès tracti "de lausor de senyor o de mal dit" (59 ). Si, com pensem, l'autor s'adreçava al rei i estava en desacord amb ell, aquesta estrofa constituïa una autèntica captatio clementiae. La segona estrofa anuncia, en efecte, que es dirigeix al mateix rei amb amorós delit de donar-li bons consells, amb mots plaents, puix això, insisteix, és un sirventès, no una sàtira. I no és fins a la tercera estrofa que comença el contingut doctrinal de la composició.

Ací s'ocupa del servei a Déu, font de tot bé, que el mateix rei exerceix; i d'una metàfora a l'altra, segons la quarta estrofa, hom a de servir igualment tota gent, el proïsme. En aquest punt, imperceptiblement, s'introdueix el nucli conceptual del sirventès: "servei senzill lleument es romp i esberla, i qui el dobla, hi fa bon costum" (vv. 31-32). L'estrofa cinquena exposa el tòpic del món a l'inrevés: la corrupció del gènere humà ens impulsa a obrar contra la norma, i concretament, hem de pensar, contra el deure del servei lleial.

Resumim el contingut: el trobador ofereix un sirventès al bon rei d'Aragó on li diu que és bo servir, que hi ha diverses menes de servei que no són, forçosament, incompatibles, i que la generositat del servei múltiple és millor que el servei únic o senzill. Si hem de jutjar per la segona tornada, aquest consell no devia complaure gaire al "bon rei", puix li demana que el perdoni pel sirventès (vv. 45-46).

No puc estar-me de relacionar els dos versos centrals ("servicis senars leu romp e fen, / e qui·l dobla a y trop bo usatge") amb l'episodi de la successió al comtat de Tolosa. És cert que els documents que en fan esment no parlen directament del servei feudal ni fan referència als barons del Pirineu que s'havien infeudat a l'Infant dos anys abans, però no hi ha dubte que aquest és el nucli del problema i, d'altra banda, la proposta de Cerverí no tenia fonament jurídic. Des d'aquest punt de vista, l'Infant no tenia opció: els Usatges s'ocupaven del vassallatge soliu, que lligava un vassall a un sol senyor (60 ); quan es tractava d'un vassall de diversos senyors, eren les commemoracions de Pere Albert, una mica anteriors a la composició d'aquest sirventès, les que deixaven palès que "homenatge no soliu és, con alcun n'és exceptat feén homenatge, can és dit: 'qui faç homenatge, levada feeltat que deg a mon senyor'" (61 ). I tot i que el comte de Foix i el vescomte de Cardona, al document suara esmentat, es declaren homes solius de l'infant quant al deure de donar-li ajut en cas de guerra ("promitimus nos et quisque nostrum in solidum (...) valere de gerra vobis"), consta la clàusula d'exempció de "fide et dominio domini regis, patris vestri" (62 ). Per tant, els barons que el 1269 li reteren homenatge no estaven obligats a servar-lo contra el parer del rei.

Menys encara els nobles i les viles aragoneses o catalanes. El sis de setembre de 1257, l'infant havia rebut la procuració o governació general de Catalunya (63 ) i el 1260, després de la mort de l'infant Alfons, apareix amb aquest títol també per Aragó (64 ). Però les atribucions que tenia eren d'administració interna, i sempre estaven subjectes a la delegació paterna que podia ser revocada com, de fet, ho fou l'onze d'abril de 1272, a conseqüència dels enfrontaments amb Ferran Sanchis de Castre (65 ). En aquestes circumstàncies, s'explica bé el silenci i la passivitat de l'infant quan la reacció paterna va deixar el comte de Foix sol, sense ajut extern, davant el rei de França. A tots aquests arguments, podríem afegir el de l'ètica; deia el magnat castellà don Juan Manuel que

en pos del estado de los reyes el mas alto et mas onrado de todos es el de infante heredero, et a este non le mengua otra cosa si non que non a tantos dias commo su padre nin se llama rey, et deue ser obediente al rey, su padre, et de razon non puede el nin deue desfazer nin emendar lo que el rey, su padre, fiziere; mas el rey, su padre, puede emendar el infante si en alguna cosa no acertare en lo mejor (66 ).

Davant de tots aquests fets, crec possible proposar que el sirventès de Cerverí fóra escrit a la tardor del 1271, quan els plans de l'infant d'emparar-se del Tolosà van quedar frustrats per l'oposició de Jaume I. Tenim una tornada on es reuneixen tots els aliats de 1269 més els anglesos, que hi tenien interessos, i els castellans, en qui l'infant, per llaços familiars, hi confiava (67 ). I tenim, sobretot, les protestes del trobador per convèncer el rei que és possible servir a dos senyors sense fallir envers ningú. Dissortadament, la política no viu de poesia, sinó de realitats, i la força i l'autoritat romanien en mans del rei Jaume.

En el rerefons d'aquest sirventès, es descabdella així un dels episodis més foscos de la minoria de Pere el Gran. Però, probablement, Cerverí no fou l'únic que se'n va fer ressò. En un treball anterior proposàvem d'identificar el joglar gallec de nom Pere citat a diversos documents catalans dels anys 1249, 1265 i 1269 amb Pero Mafaldo, un autor que sabem al servei de Alfons X de Castella entre 1243 i 1248 i que anuncia en una cantiga de amigo el seu trasllat a Catalunya (68 ). Entre altres trets que relacionen la seva producció poètica i l'occitana i que ara no ens interessen gaire, en recordarem un que ja va assenyalar K. Scholberg:

la tónica de indignación moral, revestida de ironía tajante, hace pensar en la de Cerverí de Girona (69 )

tot referint-se a la cantiga de escarnio següent:

Bibliografia:

Lisboa, Biblioteca Nacional, Cod. 10991, fol. 85 r.

Edicions: E. Molteni, Il canzoniere portoghese Colocci-Brancuti. Halle, Max Niemeyer, 1880, 2 vol., 320, C. Michaëlis, Cancioneiro da Ajuda, Halle, 1904, [reimpressió facsimilar, Lisboa, Imprensa Nacional-Casa da Moeda, 1990] núm. 435, J. J. Nunes, Crestomatia arcaica, Lisboa, Livraria Clássica Editora, 1943 [8ª edició, 1981], pp. 302-303, E. Paxeco Machado i José Pedro Machado, Cancioneiro da Biblioteca Nacional, Lisboa, Revista de Portugal, 1949-1964, núm. 316, M. R. Lapa, Cantigas d'escarnho e de mal dizer dos cancioneiros medievais galego-portugueses, 2ª edició, Vigo, Galaxia, 1970, núm. 399, Cancioneiro da Biblioteca Nacional (Colocci-Brancuti) Cod. 10991, [ed. facsímil] Lisboa, Biblioteca Nacional-Imprensa Nacional-Casa da Moeda, 1982, S. Spina, As cantigas de Pero Mafaldo, Rio de Janeiro-Fortaleza, Tempo Brasileiro-Edições Universidade Federal do Ceará, 1983, núm. 9.

Obres de referència: G. Tavani, Repertorio metrico della lirica galego-portoghese, Roma, Edizioni dell'Ateneo, 1967, 131,9.

Normes de transcripció: puntuo i uso majúscules segons costum, desenvolupo amb cursiva les abreviatures i suprimeixo dobles consonants sense valor fonètic.

Edició:

I		Vei' eu as ientes andar reuoluendo
		e mudando aginha os corações
		do que poen antre sy aos uarões;
		e ia m'eu aquesto uou aprendendo
	5	e ora cedo mais aprenderey:
		a quen poser preyto, mentirlh'o ey,
		e asy yrey melhor guarecendo.

II		Ca uei'eu ir melhor ao mentireyro
		ca o que diz uerdade ao seu amygo,
	10	e por aquesto o iur' e o digo
		que ia mays nunca seia uerdadeyro.
		Mais mentirey e firmarey log'al
		e, a quen quero ben, querreylhe mal
		ca asy guarrey come caualeyro.

III	15	Pois que meu prez nen mha onrra non crece
		porque me quigy teer a uerdade,
		vede-lo que farey, par caridade,
		poys que ueyo que m'asy acaece:
		mentirey ao amigo e ao senhor
	20	e poiara meu prez e meu ualor
		com mentira, poys con verdade deçe.

Variants: 1 Deieu 2 coracões 3 auiresy ay uatoes 5 Cora appenderey 10 ouireo 13 a quen quero 14 Casy 15 outra 16 a la fi del vers, el copista escrigué aoseu, i ho ratllà després 17 cardade

Edicions: 1 De i eu Pacheco-Machado 3 a jurações Michaëlis Spina Nunes nações Lapa a uir e sy a y nações Paxeco-Machado 5 C ora Paxeco-Machado 9 C ao Paxeco-Machado 10 aquesto ouir Paxeco-Machado 13 a quen quero ben Paxeco-Machado a quen quer'oge ben Michaëlis Nunes Spina a quen quero i ben Lapa 14 e assi guarrei Michaëlis Nunes Lapa Spina C asy Paxeco-Machado como Michäelis Nunes Paxeco-Machado 18 vej'o Lapa

Traducció:

I. Veig la gent que es va revoltant i els barons [que van] mudant lleugerament el seu cor del que havien promès i ja vaig aprenent això i n'aprendré encara més: a qui reti homenatge, l'enganyaré, i així aniré millorant.

II. Car veig que al mentider li va millor que a qui diu veritat al seu amic, i per això ho juro i ho dic que mai més seré sincer. Abans mentiré i faré ferm el contrari i a qui vull bé li voldré mal i així milloraré com a cavaller.

III. Puix el meu mèrit i la meva reputació no creix per què volgué atenir-me a la veritat, vegeu que faré, per caritat, car veig que així em va: mentiré a l'amic i al senyor i pujarà la meva vàlua i el meu mèrit amb la mentida, per tal com minva amb la veritat.

Notes:

3. varoes (contra baroes) és força freqüent des del segle XIII (R. Lorenzo, La traducción gallega de la Crónica General y de la Crónica de Castilla, vol. II, Vocabulario, Orense, Instituto de Estudios Orensanos "Padre Feijóo", 1977. s. v, i W. Mettmann, Afonso X o Sabio. Cantigas de Santa Maria, Vigo, Edicions Xerais de Galicia, 1981, "Glosario", s. v, M. R. Lapa, Vocabulário galego-português extraído da edição crítica das 'Cantigas d'escarnho e de mal dizer', Vigo, Galaxia, 1970, s. v. Crec que és lectura ajustada a la grafia del manuscrit, i que són tanmateix innecessàries les conjectures dels editors precedents (vegeu l'aparat i l'exposició que S. Spina en fa en nota). Pel que fa al sentit, hem d'interpretar el mot en l'accepció 'gran senyor', més corrent en català que no pas en gallec on, per descomptat, existeix (Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, s. v., i R. Lorenzo, Ob. cit., s. v.).

9. Tot i el text que en dono, cal tenir en compte que J. P. Machado documenta la contracció ó = ao des de les darreries del segle XII (Dicionário Etimológico da Língua Portuguesa, 2º edició, Lisboa, 1967-73 s. v.). D'altra banda, accepto que no s'ha d'elidir ca (C. F. da Cunha, "Hiato, sinalefa e elisão na poesia trovadoresca" i "Novas observações sobre o hiato na antiga versificação galego-portuguesa", que cito per la reimpressió de Estudos de versificação portuguesa (séculos XIII a XVI), Paris, Fundação Calouste Gulbenkian, 1982, pp. 1-82 i 83-168, especialment pp. 64-66 i 161-165.

17. Vedes apareix habitualment amb valor d'imperatiu, com a interpel·lació a un públic indeterminat: E se m'el amostrar' a mia senhor, / que am'eu mais ca o meu coraçon, / vedes, o que lhe rogarei enton... (Michaëlis, Cancioneiro da Ajuda, núm. 75). Vegeu els nombrosos casos assenyalats als vocabularis de C. Michaëlis i M. R. Lapa.

En general, el sirventès moral resulta ben escàs en la lírica galaico-portuguesa (70 ), però aquest és l'únic que té com a tema el servei feudal; ens ho certifiquen el v. 3 i l'àmbit específic del mot preito, que pot reunir les dues accepcions que ací ens interessen: 'pacte' i 'homenatge' (71 ). Poer as jurações és també terme jurídic amb l'accepció de 'jurar un pacte', i que tot això va referit a les relacions feudals ens ho confirmen expressions com "guarrey come cavaleyro" (v. 14), "meu prez nen mia onra non crece" (v. 15) i "mentirey ao amig' e ao senhor / e poiará meu prez" (vv. 19-20). La tria estilística de mots no forçosament marcats ens orienta també en la mateixa direcció ("por aquesto o jur'e o digo", v. 10). Per tot això crec raonable suposar que aquesta composició es pot atribuir als mateixos fets i interessos que motivaren el sirventès de Cerverí i, més concretament, als nobles que, atesa la prohibició de Jaume I, desatengueren la convocatòria de l'infant Pere per acudir al fet de Tolosa; i qui sap si el retret es dirigeix concretament contra el barons del Pirineu, lligats pel pacte de 1269. Aquest pot ésser el motiu de què ambdós autors emprin el mateix recurs retòric, el tòpic del món a l'inrevés (72 ). Certament, aquesta composició no dóna ni de bon tros les precisions que trobàvem al sirventès de Cerverí, però això és una de les limitacions habituals de la poètica galaico-portuguesa. Si aquesta hipòtesi fos certa, tots dos, per aquests anys, haurien romàs al servei de l'infant Pere (73 ).

Notes:

(1). Aquest article pertany a un cicle destinat a l'estudi i datació de la poesia trobadoresca a partir dels esdeveniments històrics que, amb els anys, han confluït en dos llibres: La corte de Babel: política y poética de las lenguas en la España del siglo XIII, Madrid, Gredos, 2005 i Poética, poesía y sociedad en la lírica medieval, Anejos de la revistra Verba, 59, Santiago de Compostela, Universidade, 2007. (↑)

(2). 404,11 que cito per l'edició de S. Asperti, Il trovatore Raimon Jordan, Modena, Mucchi, 1990, núm. 11, l'estudi retòric d'aquesta composició a la p. 72 i el de la forma estròfica a les pp. 82-83. Del problema de la imitació formal se n'ocupa J. H. Marshall, "Imitation of Metrical Form in Peire Cardenal", Romance Philology, 32, 1978-79, pp. 18-48, especialment p. 23. (↑)

(3). 82,15, edició de G. Contini, "Sept poésies lyriques du troubadour Bertran Carbonel de Marseille", Annales du Midi, 49, 1937, pp. 5-40, 113-152 i 225-240, especialment pp. 127-129. Certs mots en rima recorden el sirventès de Cerverí, tot i que pot ésser conseqüència de l'atracció fònica. (↑)

(4). 425,1, edició d'A. Kolsen, Trobadorgedichte: Dreissig Stücke altprovenzalischer Lyrik, Halle, 1925, núm. 19 (p. 42). (↑)

(5). 197,1 i 76,1, que cito per l'edició de J.-J. Salverda de Grave, Le troubadour Bertran d'Alamanon, Bibliothèque Méridionale, 1^er série, núm. 7, Tolosa, Privat, 1902, núm. 12. (↑)

(6). 335,49, edició de R. Lavaud, Poésies complètes du troubadour Peire Cardenal(1180-1278), Tolosa, Privat, 1957, núm. 70. (↑)

(7). L'expressió dels vv. 27-28 de Cerverí sembla tenir un precedent en els vv. 45-47, entorn a la conveniència que els senyors guardonin generosament els serveis de llurs vassalls. Però Cerverí predica la generositat dels vassalls, més que no la dels senyors. Endemés, l'estrofa V de Raimon Jordan inclou un joc derivatiu amb el mot merceque recorda el que en fa Cerverí al llarg de tota la composició. (↑)

(8). Vegeu l'estrofa III de Peire Cardenal: "Malditz es homs que·el ben ve e·l mal pren, / Ez il an pres enguan e trassion / Ez han laissat conduch e mession, / Ez an pres far dan e destruimen / Ez an laissat vers e lais e cansos, / Ez an pres placz e rainas e tensos / Ez an laissat amor e fag valen, /Ez an pres mal voler e far outratge". S'hi pot observar la mateixa contraposició entre les virtuts i els vicis que les han substituït. També Bertan d'Alamanon va aprofitar aquestes contraposicions a la segona estrofa del seu sirventès. D'altra banda, el v. 37 de Cardenal conté l'expressió "val per un dos", que Cerverí converteix en "ren, per un, dos" (v. 30) i podríem observar els mateixos mots en rima repetits en diversos indrets. (↑)

(9). En publicar per primera vegada aquest treball, ignorava que aquesta esmena havia estat ja proposada per Frank M. Chambers, “Count Raymond Gaston of Foix?”, Modern Language Notes, 82, 1967, pp. 367-369. (↑)

(10). Sobre els Cardona, vegeu J. Serra i Vilaró, Història de Cardona, vol. I, Els senyors de Cardona, Tarragona, 1966. Ramon Folch VI és destinatari força freqüent de les composicions de Cerverí; vegeu M. de Riquer, "Para la cronología del trovador Cerverí", Estudios dedicados a D. Ramón Menéndez Pidal, vol. III, Madrid, CSIC, 1952, pp. 361-412, especialment pp. 390-391 (el planhper la seva mort) i p. 363. (↑)

(11). Per a la història de Bearn, vegeu P. Marca, Histoire de Béarn, Paris, 1640, L. Cadier, Les états de Béarn depuis leurs origines jusqu'au commencement du XVI siècle, Paris, 1888, J. Miret i Sans, "La casa de Montcadaen el vizcondado de Bearn", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1, 1901-1902, pp. 49-55, 130-142, 186-199, 230-245 i 281-300 i les dades que ofereix a Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó, con datos inéditos de los condes de Urgell y de los Vizcondes de Ager, Barcelona, 1900, així com P. Tucoo-Chala, Histoire du Béarn, col. Que sais-je, núm. 992, Paris, P. U. F., 1962, útil com a promptuari. De tots aquests personatges se'n troben també informacions disperses, però ben fiables, a l'Histoire Générale de Languedoc, de C. L. Devic i J. Vaisete, en particular als vol. VI i VIII, Toulouse, Privat, 1879. (↑)

(12). Vegeu-ne l'estudi de F. Soldevila, Els primers temps de Jaume I, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1968, cap. I. L'origen de la llegenda sobre la concepció neix del propi Llibre dels fets del rei en Jaume, a cura de Jordi Bruguera, Els Nostres Clàssics, Col·lecció B, núm. 10, Barcelona, Editorial Barcino, 1991, vol. II, pp. 10-11. Aquest episodi reapareix força més novel·lat a les cròniques de Muntaner i Desclot, fins a donar suport a la hipòtesi d'un poema joglaresc perdut (F. Soldevila, "Un poema joglaresc sobre l'engendrament de Jaume I", Estudios dedicados a Menéndez Pidal, vol. VII, 1957, pp. 71-80); cal, amb tot, prendre en consideració les serioses propostes restrictives de S. Asperti, "Les prosificacions en les cròniques medievals catalanes", ponència llegida al IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Alacant, 9-14 de setembre de 1991, actes en premsa. Sobre aquest monarca hi ha també la biografia de F. Soldevila, Jaume I el Conqueridor, Barcelona, Aedos, 1958. Des del punt de vista de la recerca historiogràfica, hi ha dues aportacions fonamentals: J. Miret i Sans, Itinerari de Jaume I El Conqueridor, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1918, i l'edició dels documents feta per A. Huici Miranda, Colección diplomática de Jaime I el Conquistador, València, 1916-1918, (en vies de reedició, ben ampliada, per M. D. Cabanes Pecourt en l'editorial Anubar); per descomptat, segueix vigent J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ara anotat per A. Ubieto Arteta i M. D. Pérez Soler, València-Saragossa, Anubar, en vies de publicació des de 1967. Com a introducció general a la historiografia sobre el rei i el seu regnat, vegeu E. Belenguer, Jaume I a través de la Història, València, Edicions 3 i 4, 1984. (↑)

(13). F. Soldevila, Pere el Gran. Primera part: l'infant, (publicada en tres volums, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1950, 1952 i 1956, amb paginació correlativa i que citaré, per simplificar, com si fos un sol volum), p. 46. La història del regnat no va passar del primer lliurament (Pere el Gran. Segona part: el regnat fins a l'any 1282, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1962, de la qual es publicà exclusivament el vol. I,). Hi ha també una biografia completa del mateix autor, de gran qualitat malgrat l'objecte divulgatiu, a Vida de Pere el Gran i d'Alfons el Liberal, Barcelona, Aedos, 1963 i no es pot dir que els últims anys hagi minvat l'interès pel monarca; vegeu J. Trenchs, Casa corte y cancillería de Pedro el Grande (1276-1285), Collana della Sezione di Studi Storici Alberto Boscolo. Barcelona, núm. 3, Roma, Ministero Affari Esteri-Consiglio Nazionale delle Ricerche, 1991. (↑)

(14). F. Soldevila, Pere el gran, Segona part: el regnat fins a l'any 1282, p. 5. (↑)

(15). Ibídem, p. 4. (↑)

(16). Des del 10 de juliol de 1265, Constança usa el títol de "reina de Sicília" (Soldevila, Pere el Gran. Primera part: l'infant, p. 213), bé que aquest títol li era ja atribuït a la donació propter nuptias que li féu l'infant amb ocasió del matrimoni, el 13 de juny de 1262 (Ibídem, p. 103); per disposició pontifícia, el seu pare havia estat desposseït de la Corona en benefici de Carles d'Anjou. El rei Manfred moriria a Benevento, el febrer de 1266. D'altra banda, els comptes de l'infant pels anys 1268-1269 donen notícies de personatges força vinculats a la política italiana, entre ells alguns exiliats (Ibídem, pp. 231 i ss.). Els esdeveniments de la política mediterrània que acabaren creant el "problema sicilià" es poden seguir en l'acuradíssim estudi de S. Runciman, The Sicilian Vespers. A History of the Mediterranean World in the later thirteenth Century, Cambridge University Press, 1958 (hi ha versió castellana, Madrid, Revista de Occidente, 1958); ben informat sobre les fonts primàries catalanes, franceses i italianes i bon coneixedor de la bibliografia francesa, italiana i anglesa, ignora totalment la catalana però, pel to escèptic i el distanciament dels fets, resulta el seu complement idoni. (↑)

(17). O. Engels, "El rey Jaime I de Aragón y la política internacional del siglo XIII", dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1979, pp. 213-240. (↑)

(18). L'infant estava en contacte permanent amb els exiliats provençals i protegí en particular a Bonifaci de Castellana. Montpeller s'havia involucrat en la revolta marsellesa de 1262 contra Carles d'Anjou, i Folquet de Marsella, en aquesta ocasió, presentà als infants Pere d'Aragó i Eduard d'Anglaterra com l'esperança dels patriotes occitans (Soldevila, Pere el Gran. Primera part: l'infant, vol. II, pp. 180 i ss.). (↑)

(19). Soldevila, Pere el Gran. Primera Part: l'infant, 287 ss. (↑)

(20). Les desavinences entre Jaume I i l'infant ocupen gran part dels capítols XIV i XV del llibre de Soldevila. Hi ha un estudi específic i ben documentat a F. Fondevila, "La nobleza catalano-aragonesa capitaneada por Ferran Sánchez de Castro en 1274", Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, vol. II, Barcelona, 1913, pp. 1061-1168, però força parcial pels prejudicis de l'autor. (↑)

(21). Soldevila, Ob. cit., p. 290 i D. Monfar i Sors, Historia de los Condes de Urgel, dins la Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, vol. IX i X, Barcelona, 1853, especialment vol. I, p. 559. (↑)

(22). Segueixo bàsicament Soldevila, Ob. cit., pp. 290 i ss. (↑)

(23). Cito per l'edició de Ch. Baudon de Mony, Relations politiques des comtes de Foix avec la Catalogne jusqu'au comencement du XIV^e siècle, Paris, Picard, 1896, vol. II, pp. 133-134. (↑)

(24). Aquest enllaç, per les conseqüències que se n'esdevingueren, es troba documentat per tot arreu: Baudon de Mony, Ob. cit., vol. I, pp. 74 i ss., Serra i Vilaró, Ob. cit., p. 199, i Histoire Générale de Languedoc, vol. VIII, Tolouse, Privat, 1879, col. 954-955. (↑)

(25). Baudon de Mony, Ob. cit.,vol. I, pp. 174 ss. (↑)

(26). Ballaró, Serra i Vilaró, p. 78. (↑)

(27). Pedemonte i Falguera, B., Notes per a la història de la baronia de Castellvell de Rosanes, Barcelona, 1929, p. 175 i Baudon de Mony, Ob. cit., vol. I, p. 195. La crònica d'Arnaud Esquerrier narra aquest enllaç amb cert èmfasi en les circumstàncies (Chroniques romanes des comtes de Foix, composées au XV^e siècle par Arnaud Esquerrier et Miégeville, ed. de F. Pasquieri Henri Courteault, Foix-Toulouse-Pau-Paris, 1895, p. 36). (↑)

(28). X. Bou, M. Cabré i Pairet, E. Gracia, M. Th. Soldevila, "Gastó VII de Bearn i el bisbe de Vic a mitjans del segle XIII: la lluita per les jurisdiccions a la ciutat de Vic", Le Montpellier et la Couronne d'Aragon et les pays de langue d'oc (1204-1349). Actes du XII Congrès d'Histoire de la Couronne d'Aragon. Montpellier, 26-29 de septembre 1985, Mémoires de la Société Archéologique de Montpellier, XVI, Montpellier, 1988, pp. 47-56, especialment p. 52. (↑)

(29). Ed. cit., pp. 35 i 131. (↑)

(30). Histoire Générale de Languedoc, vol. VI, p. 887. (↑)

(31). Ibídem, p. 888. (↑)

(32). A. Ballesteros Beretta, Alfonso X el Sabio, Barcelona, El Albir, 1984, p. 94. (↑)

(33). Pedemonte, Ob. cit., pp. 165-176. (↑)

(34). Pedemonte, Ob. cit., p. 178. (↑)

(35). Alfons aspirava a dirigir els gibel·lins d'Itàlia i veia en aquest matrimoni un greu obstacle als seus designis. Vegeu la documentadíssima monografia de A. Ballesteros y Beretta, Alfonso X, emperador (electo) de Alemania. Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia en la recepción pública de..., Madrid, 1918. (↑)

(36). La primera notícia, d'origen documental, la donava J. Miret i Sans, "Viatges de l'infant Pere, fill de Jaume I, en els anys 1268 i 1269", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 18, 1908, pp. 171-185 i 203-212, fou aprofitada per M. de Riquer a fi de datar la "Canço de Madona Santa Maria" de Cerverí de Girona ("Para la cronología del trovador Cerverí", Estudios dedicados a Menéndez Pidal, vol. III, 1952, pp. 361-412, especialment pp. 373-374); Soldevila difereix de les seves conclusions pel que fa a la interpretació del poema, i en fa una descripció al detall (Pere el Gran. Primera part, pp. 244-260 i Vida de Pere el Gran, pp. 71-75). (↑)

(37). A més dels capítols que hi dedica Soldevila en els seus estudis, tenim la monografia de J. Torres Fontes, La reconquista de Murcia en 1266 por Jaime I, Múrcia, Academia Alfonso X el Sabio, 1987. (↑)

(38). De fet, tots els problemes entre els dos reialmes semblen esvair-se després de la reconquesta murciana de 1264. Vegeu F. Valls i Taverner, "Relacions familiars i polítiques entre Jaume el Conqueridor i Anfós el Savi", Bulletin Hispanique, 21, 1919, pp. 9-52. (↑)

(39). Histoire Générale de Languedoc, vol. VI, p. 928. (↑)

(40). Vegeu l'Histoire Générale de Languedoc, vol. VI, pp. 918 i 929. (↑)

(41). La narració dels fets la devem a Zurita (llibre III, cap. 79), a qui seguiren tots els historiadors posteriors (vegeu Soldevila, Ob. cit., pp. 202-206. (↑)

(42). Cito per F. Fondevila, Op. cit., p. 1099. (↑)

(43). Histoire Générale de Languedoc, vo. IX, pp. 2-3. (↑)

(44). Histoire Générale de Languedoc, IX, Toulouse, Privat, 1885, pp. 12-14. (↑)

(45). Ob. cit., vol. I, p. 215. A relatar aquests fets, dedica tot el capítol VII. Més endavant, quan conta la rapidesa amb què procedia el rei Felip, l'explica per la por que intervingués el rei d'Aragó (p. 217). (↑)

(46). Soldevila, Pere el Gran. L'Infant, p. 313. El document de Jaume I al vescomte de Bearn el publica Baudon de Mony, Ob. cit., vol. II, núm. 58; del fet, se n'ocupa al vol. I, p. 217. (↑)

(47). Histoire Générale de Languedoc, vol. IX, pp. 11, 16 i 17.i Baudon de Mony, vol. I, p. 217. (↑)

(48). Ed. cit., p. 37. (↑)

(49). Histoire Générale de Languedoc, IX, p. 17. (↑)

(50). Histoire Générale de Languedoc, IX, pp. 19-21. Vegeu també Baudon de Mony, Ob. cit., vol. I, pp. 218 ss. i vol. II, núm. 59-62, on publica els documents relatius a l'afer dels castells. D'aquest se'n fa ressò també Ballaró-Serra, Ob. cit., p. 213. (↑)

(51). Davant del perill de la invasió francesa, el rei la va transferir del monestir de Sixena al castell de Lleida el 18 de març de 1283 (Soldevila, Vida de Pere el Gran, p. 230). (↑)

(52). Soldevila, Vida de Pere el Gran, p. 131. (↑)

(53). M. de Riquer, "Un trovador valenciano: Pedro el Grande de Aragón", Revista Valenciana de Filología, 1, 1951, pp. 273-311, especialment p. 307, i després el seu "El sentido político del sirventés provenzal", Miscellanea Barcinonensia, 34, abril de 1973, pp. 7-27, i en particular les pp. 22-27 on se'n ocupa d'aquest cicle. Vegeu també les observacions, no sempre coincidents, de Soldevila, Vida de Pere el Gran, pp. 270-274. (↑)

(54). Soldevila, Vida de Pere el Gran, p. 142-143. Pel que fa a les peticions d'ajut per part dels patriotes occitans, vegeu Ibidem, pp. 177-190, on comenta la pastorelade Paulet de Marsella -a propòsit de la revolta marsellesa de 1262- i la menció que allí es fa dels infants Pere d'Aragó i Eduard d'Anglaterra. (↑)

(55). Són notícies disperses al vol. VI de l'Histoire Générale de Languedoc, concretament, de les pp. 133, 144-145, 173-174, 190-191, 457-458, 642, 747, 756, 813 i 848 i vol. IX, p. 9 (nota). (↑)

(56). Ibídem, vol. XI, pp. 8-9. (↑)

(57). Vegeu J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VII, s. v. servir, en particular pp. 861-862. Per la part de la historiografia literària, D. Rieger, Gattungen und Gattungsbezeichnungen der Trobadorlyrik, Beihefte zur Zeitschrift für Romanische Philologie, vol. 148, Tübingen, Max Niemeyer Verlag, 1976, p. 55. (↑)

(58). Las leys d'amors. Manuscrit de l'Académie des Jeux Floraux, ed. Joseph Anglade, vol. II, Toulouse, Privat, 1919 [reimpresión anastática, New York-London, Johnson Reprint Corporation, 1971], p. 181. (↑)

(59). Cito per l'edició de P. Meyer, Romania, 6, 1887, pp. 355-358, especialment p. 356. (↑)

(60). Usatges de Barcelona i commemoracions de Pere Albert, a cura de Josep Rovira i Ermengol, col. Els Nostres Clàssics, núm. 43-44, Barcelona, Barcino, 1933, cap. XXXI, p. 72. (↑)

(61). Ibídem, pp. 171-172. (↑)

(62). Baudon de Mony, Ob. cit., vol. II, pp. 133-134, núm. 53. (↑)

(63). Soldevila, Pere el Gran. Primera part: l'Infant, pp. 40-43. (↑)

(64). Ibídem, p. 86. (↑)

(65). Ibídem p. 322. De fet, les atribucions del Governador general, a més de la limitació que els era pròpia, sofrien les que corresponien al lligam familiar entre el rei i l'infant, i sembla ser que en la pràctica foren sempre ben minses: "téngase en cuenta siempre, que ni en sus momentos de esplendor la Gobernación general se ha interpuesto entre el rey y los súbditos. Incluso para conceder gracias a sus domésticos, el primogénito ha solicitado la autorización paterna, demostrando así hasta el extremo su sumisión" (J. Lalinde Abadía, La gobernación general en la Corona de Aragón, Madrid-Saragossa, CSIC, 1963, p. 247; per l'empremta que la procuració de Jaume I deixà en els regnats subsegüents, vegeu pp. 22-23). (↑)

(66). Libro de los estados, que cito per Obras completas, edició de J. M. Blecua, vol. I, Madrid, Gredos, 1982, pp. 191-502, especialment p. 371. Els tractadistes catalans no són tan concrets en els arguments; per exemple, el Regiment de prínceps d'Egidi Romà es limita a estudiar les relacions pare-fill des de l'òptica moral, sense entrar en consideracions polítiques (llibre segon, part segona, cap. iv, que cito per l'edició revisada per Mestre Aleix, Barcelona, Nicolau Spindeler, 2 de novembre de 1480, exemplar de la Biblioteca Universitària de Barcelona), i el mateix fa la Summa de col·lacions: "Los fills deuen amar de bon cor los pares e deuen los esser obedients honestament e deuen los honrar per obra e deuen los esser sofirents els deuen sustentar e suportar e les coses necessaries ministrar per obra si mester ho han" (Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 92, f. 144r.). Després d'un ampli nombre d'exemples, acaba així el capítol: "Donchs tots los fills se deuen gardar que no façen ni diguen res per que meresquen la malediccio del pare" (Ibídem, f. 146 r.). Com es pot jutjar, el contingut és el mateix; l'infant castellà es limità a treure'n conclusions polítiques. (↑)

(67). No tenia cap més opció: un enfrontament amb França i el Pontífex exigia com a mínim la neutralitat del poderós veí castellà. El 1281, quan preparava la intervenció a Sicília, el veurem novament pactar amb anglesos i castellans, que estaven ben esverats amb la complicada acció militar i diplomàtica que preparava el rei. És ben cert, però, que amb l'empresonament a Xèrica dels infants de la Cerda, els castellans, en aquest cas, no tenien més opció que satisfer els seus desitjos (Soldevila Vida de Pere el Gran, cap. XIV. (↑)

(68). "Tipos y temas trovadorescos. VIII. Datos para la biografía de Pero Mafaldo", comunicació presentada al IV Congrés de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval, Lisboa, octubre de 1991, actes en premsa. (↑)

(69). Ob. cit., p. l24. (↑)

(70). Pel que fa a l'estudi d'aquesta composició i de les seves relacions -i les de l'autor- amb la lírica provençal, vegeu la comunicació abans citada. (↑)

(71). Vegeu C. Michaëlis, "Glossário do Cancioneiro da Ajuda", Revista Lusitana, 23, 1920, pp. 1-95 (avui en apèndix a la reimpressió del Cancioneiro da Ajuda [previament Halle, 1904], Lisboa, Imprensa Nacional, 1990, vol. I, s. v.), J. Corominas i J. A. Pascual, Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, Madrid, Gredos, 1984-1991, s. v. Plazo), R. Lorenzo, La traducción gallega de la Crónica general y de la Crónica de Castilla, vol. II, Glosario, Orense, Instituto de Estudios Orensanos "Padre Feijóo", 1975, s. v., y T. García-Sabell Tormo, Léxico francés nos cancioneiros galego-portugueses. Revisión crítica, Vigo, Galaxia, 1991, s. v. (↑)

(72). El motiu procedeix de les lletres llatines (E. R. Curtius, Europaische Literatur und lateinisches Mittelalter, Berna, A. Francke AG Verlag, 1948, que cito per la traducció castellana de M. Frenk Alatorre i A. Alatorre, Literatura europea y Edad Media latina, Madrid, 1976, vol. I, pp. 143-149 i G. Cocchiara, Il mondo alla roveschia, Torino, Boringhieri, 1963) i resultà inseparable de la tradició moral trobadoresca, des de Marcabrú, passant pels seus continuadors com Bernat de Venzac (sobre aquest període tenim una visió de conjunt a M. Picchio Simonelli, Lirica moralistica nell'Occitania del XII secolo: Bernart de Venzac, Modena, Mucchi, 1974, pp. 90-98), fins assolir la maduresa amb Peire Cardenal (vegeu, per exemple, R. Lavaud, Poésies completes du troubadour Peire Cardenal (1180-1278), Tolosa, Privat, 1957, núm. LX, tot i que podria pertànyer a Raimon de Castelnou malgrat els dubtes de A. Giannetti, Raimon de Castelnou. Canzoni e dottrinale, Biblioteca di Filologia Romanza, 33, Bari, Adriatica Editrice, 1988, pp. 39-42). La lírica galaico-portuguesa ens ofereix pocs exemples de sàtira moral, però s'expressen habitualment a través d'aquest motiu que, en conseqüència, ha rebut una certa atenció de la crítica; vegeu l'estudi de conjunt de S. Spina, Do formalismo estético trovadoresco, São Paulo, Universidade, l966, Apéndice I, "Florebat olim", pp. l63-l75, el comentari de L. Stegagno Picchio a l'escarnho de Martin Moxa (Martin Moya. Le poesie, Roma, Edizioni dell'Ateneo, l968, pp. 69 ss. i l20-l2l) i el de G. Tavani al d'Ayras Nunes (Le poesie di Ayras Nunez, Milano, Ugo Merendi, l964, pp. 37-38 i no 2). (↑)

(73). Avui disposem d'informació documental excel·lent i abundant sobre els joglars d'aquesta època: J. Miret i Sans, "Viatges de l'Infant Pere" abans esmentat, H. Wiruzowski, "Quelques documents concernant la culture catalane au temps du roi Pierre le Grand", Estudis Universitaris Catalans, 18, 1933, pp. 175-181, M. de Riquer, "Un trovador valenciano", Soldevila, Pere el Gran, p. 72, i "Més dades sobre joglars del temps de Pere el Gran a Catalunya", Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens 13. Band, Münster Westfallen, 1958, pp. 259-262, així com el recull de dades de P. López Elum, "Contribución al estudio de los juglares en la época de Jaime I", Ligarzas [Valencia], 4, l972, pp. 245-258. (↑)