JOFRE RUDEL

(Vers 1147)

 

Les poques notícies que ens dóna la biografia de Jofre Rudel són gairebé les úniques que posseïm d’aquest poeta; i, encara, com ja hem indicat al pròleg (pàg. 14(*)), la fe que podem prestar a aquestes narracions és molt problemàtica. Tres de les sis obres que ens en queden, ens mostren una petita novel·la d’amor del poeta per una dona llunyana; segurament és a base d’aquestes poesies que l’autor anònim de la biografia ha bastit la poètica llegenda de la princesa llunyana, que Jeanroy qualifica de deliciosa «miniatura executada per un artista ple de sensibilitat i gust». Les altres tres poesies semblen denotar, en un to de major sinceritat, un amor més real:

«mielhs mi fora jazer vestitz

que despolhatz sotz cobertor...» (1).

Segons Appel, és desenganyat d’aquest amor amb una dona casada

—«luenh es lo castelhs e la tors

on elha jay e sos maritz...» (2)—,

que Jofre Rudel canta el «fin amor» que «home non trays»: l’amor diví; i per aquest camí arriba a creure que és a aquest amor al qui es refereixen les tres composicions abans esmentades; cal veure només, a l’estrofa 2ª de la poesia Quan lo rius de la fontana, una de les irreverències a què ens forçaria aquesta identificació. Ni la teoria d’Appel ni tota la força de la crítica, entestada a identificar la personalitat de Jofre Rudel, han aconseguit, encara, de desfer la llegenda de la princesa llunyana que ha corprès un bon nombre de poetes: Uhland, Heine, Carducci i Rostand podrien dir-ne alguna cosa (Veg. P. Blum, Der Troubadour Jaufre Rudel und sein Fortleben in der Literatur, Brno, 1912). La poesia de Jofre Rudel avui encara ens colpeix per la seva dolçor suau i per una frescor no desproveïda d’ingenuïtat dins un joc poètic simple de forma (els «paubres motz» de què parla la biografia): poca varietat mètrica, simplicitat de rimes, pobresa de vocabulari, etc.

El curt nombre de poesies i el prestigi de la llegenda amorosa de Jofre Rudel han temptat manta vegada els erudits; tenim edicions i estudis de Rudel deguts a Stimming (Der Troubadour Jaufre Rudel, Kiel, 1873), E. Monaci (Poesie e vita de J. Rudel, Roma, 1903), i G. Paris (Jaufré Rudel, «Revue Historique» LIII [1893], pàgs. 225 a 260, i Mélanges de littérature française du moyen âge, pàgs. 498-538). L’edició més trobable és la deguda a A. Jeanroy: Les chansons de Jaufré Rudel, París, 1915 («Les Classiques français du Moyen Âge», núm. 15).

 

BIOGRAFIA

Jaufres Rudels de Blaia si fo molt gentils hom, princeps de Blaia (3); et enamoret se de la comtessa de Tripol (4), ses vezer (5), per lo gran ben e per la gran cortezia qu’el auzi (6) dir de lieis (7) als pelegrins que vengron (8) d’Antiochia, e fetz de lieis (7) mains (9) bons vers ab bons sons, ab paubres motz. E per voluntat de lieis vezer (10), el se crozet (11), e mes se en mar (12) per anar lieis vezer (10). Et adoncs (13) en la nau lo pres mout grans malautia, si que cill (14) que eron ab lui cuideron que el fos mortz en la nau; mas tan feron qu’ill lo conduisseron a Tripol, en un alberc, com per mort. E fo fait a saber a la comtessa, e venc (15) ad el, al sieu lieich (16), e pres lo (17) entre sos bratz. Et el saup qu’ella era la comtessa, si recobret lo vezer, l’auzir e·l flairar, e lauzet Dieu e·l grazi (18) que ill (19) avia la vida sostenguda tro (20) qu’el l’ages vista. Et en aissi el moric entre·ls braz de la comtessa; et ella lo fetz honradamen sepellir (21) en la maison (22) del Temple, de Tripol. E pois (23), en aquel meteis dia, ella se rendet monga (24), per la dolor que ella ac de lui e de la soa mort.

(Text de Chabaneau)

 

Notes:

*. CdT: Estudi introductori. Introducció. III. (↑)

1. «Em fora millor jeure vestit, que despullat sota coberta». (↑)

2. «Tan lluny és el castell i la torre on jeuen ella i el seu marit». (↑)

3. Aquesta al·lusió és l’única que posseïm de la noblesa de Jofre Rudel. (↑)

4. P. Meyer i Suchier han identificat aquest personatge amb Odierna, muller de Ramon I, comte de Trípoli (Romania, VI, 120). (↑)

5. ses vezer, sense veure-[la]. (↑)

6. auzi (d’auzir), oí, sentí. (↑) 

7. de lieis, d’ella. (↑)

8. vengron (de venir), vingueren. (↑)

9. mains, mants. (↑)

10. lieis vezer, veure-la. (↑)

11. se crozet, es feu crouat; de la segona croada (1147). (↑)

12. mes se en mar, s’embarcà. (↑)

13. adoncs, llavors, aleshores. (↑)

14. cill, aquells. (↑)

15. venc (de venir), vingué. (↑)

16. lieich, llit. (↑)

17. pres lo, el prengué. (↑)

18. grazi (de grazir), remercià. (↑)

19. ill, li. (↑)

20. tro, fins. (↑)

21. sepellir, sepultar, enterrar. (↑)

22. maison, casa. (↑)

23. pois, després. (↑)

24. se rendet monga, es féu monja. (↑)