BERNAT DE VENTADORN

(... 1148 -1194 ...)

 

L’exponent més alt de la vella lírica occitana és, sens dubte, l’obra poètica de Bernat de Ventadorn: aquest nom comparteix justament amb Bertran de Born la glòria màxima del parnàs trobadoresc, però en una gradació estrictament mesurada caldria posar-lo en primer terme. El que és vida externa, moviment i acció en l’un, esdevé concentració, anàlisi, elaboració en l’altre. Bertran de Born, davant d’un estímul exterior, obra impulsivament, i la seva obra, producte directe i inelaborat encara, té l’empremta de la vida, però li manca l’esforç de la depuració. Per a Bernat de Ventadorn, en canvi, l’estímul esdevé experiència, i és solament després d’un pas subtilíssim pels alambins més fins del cor i del sentiment, que l’obra poètica ix, pura i perfecta. Per això el lirisme de Bertran de Born és quelcom impur i carregat d’anècdotes al costat del de Bernat de Ventadorn, nítid i autèntic; i per això el tripijoc petit de la vida d’aquest darrer és absent de les seves poesies. Així s’ha pogut dir d’ell que era discret: en realitat, però, aquesta pretesa manca de dades autobiogràfiques obeeix al seu temperament poètic. La seva obra és plena de vida interna perquè, per damunt de tot, Bernat de Ventadorn, nou Narcís, ama d’emmirallar-se en la seva ànima i de traduir la imatge que reflecteix en els versos. I tot el que queda d’al·lusió personal, és perquè l’amor del poeta és real i no pura elaboració de la fantasia o de l’intel·lecte. Si canta per amor de la dama de Ventadorn, és natural que es recordi de les qualitats personals de l’amada; i és igualment comprensible que l’enyorament d’ella i de la seva terra aparegui en el seu cant d’allunyat. Quan Agnès és substituïda en el seu cor per Elionor d’Aquitània, la néta de Guillem de Poitiers, serà aquesta la que, més difuminada i vaga encara, caldrà buscar en els seus versos. I finalment Ermengauda de Narbona. L’amada, però, generalment no és més que el primer motor del seu mecanisme líric, i per això en els seus versos hi és més ell que ella. La substitució del seu nom per un senyal o divís (Bell-vezer, Conort, Tristan, etc.) treu a algunes composicions l’única possibilitat d’identificar a qui van adreçades.

Aquesta versió de sentiments és feta amb una màxima honradesa: la sinceritat és la qualitat que més fàcilment s’endevina a simple lectura. A desgrat que ens puguin semblar llocs comuns i fórmules —algunes de les quals cal tenir en compte que ho foren després d’ell, per l’ús immoderat dels altres trobadors—, els seus versos tenen un dring inconfusible de cosa autèntica i sentida. Ell mateix s’adona d’aquesta condició i escriu:

«Chantars no pot gaire valer,

si d’ins dal cor no mou lo chans» (1).

Iaquest desig del cant no pot existir sense una condició prèvia: l’amor:

«ni chans no pot dal cor mover,

si no i es fin’amors coraus.

Per so es mos chantars cabaus

qu’en joi d’amor ai et enten

la boch’ e·ls olhs e·l cor e·l sen» (2).

I per això també creia en la superioritat dels seus versos sobre els dels seus contemporanis:

«Non es meravelha s’eu chan

melhs de nul autre chantador,

que plus me tra·l cors vas amor

e melhs sui faihz a so coman...» (3).

Proveït d’aquesta teoria artística, va elaborant el seu culte místic de l’amor i analitzant tots els ressons que desperta en la seva ànima. Bernat de Ventadorn és un dels trobadors que ha contribuït més a afinar i consolidar la concepció  cavalleresca de l’amor cortesà, però també el que hi ha posat una major part de psicologia: l’alegria, la tristesa, el record, la gelosia, la pena, l’enyorament, van acolorint els seus cants amorosos.

Al costat de la sinceritat destaca la seva gran tendresa: l’art de Bernat de Ventadorn és fet de suavitats. Els contorns són llimats i polits, i les mitges tintes donen als seus versos el difuminat d’un encant tot femení. Quan veu l’amada, tremola com la fulla a l’arbre i se sent petit com un infant; la joia de l’amor li fa oblidar el fred de l’hivern; el rossinyol que s’exalta entre les flors del jardí i l’alosa que vola alegrement entre els raigs joganers del sol, són els seus mestres; el seu pensament és el missatger constant de la seva amada, i per això pot estar amb ella quan el seu cos n’és allunyat; i quan la recorda, és inútil que el cridin, perquè està fora del seu ésser, tot ple d’ella. Però l’estima i la tem de tal manera que mai no gosarà parlar-li directament del seu amor ni li sol·licitarà cap mercè; només gosaria robar-li una besada quan dormís; perquè una vegada que s’atreví a mirar-li els ulls, s’hi perdé com Narcís a la font. De vegades la joia de la natura l’exulta; d’altres l’entristeix i el contraria; i aquest coteig del propi estat anímic amb l’ambient i el paisatge, l’usa amb una gradació tota plena d’encisos. Heus ací una veritable deu de poesia lírica.

La seva obra poètica ha estat estudiada per Carducci en Un poeta d’amore del secolo XII, en «Nuova Antologia», XXV-XXVI (1881), i en Opere, segona edició, Bolonya, 1907, vol. VII. Karl Vossler ha escrit un estudi molt ben estructurat sobre la seva vàlua poètica, les seves fonts i la posició dels seus crítics: Der Minnesang des Bernhard von Ventadorn, Munic, 1918 («Sitzungsberichte der K. Bayer. Akad. der Wiss. Philos.-philol. und hist. Klasse», Jahrgang, 1918, 2. Abhandlung).

Les 45 poesies que tenim de Bernat de Ventadorn han estat excel·lentment editades per C. Appel: Bernart von Ventadorn. Seine Lieder, mit Einleitung und Glossar, Halle, 1915, amb un pròleg dens i substanciós. Hi ha edicions parcials de Crescini, Zingarelli i Tobler. El mateix Appel n’ha publicat una selecció en la Sammlungromanischer Übungstexte dels professors Hilka i Rohlfs: Bernat von Ventadorn: Ausgewählte Lieder, Halle, 1926. J. Bofill i Ferro publicà a la «Revista de Poesia», vol. I, Barcelona, 1925, pàgs. 20-24, una versió catalana en vers, precedida d’un breu comentari, de tres poemes de B. de Ventadorn.

 

BIOGRAFIA

Bernatz de Ventadorn fo de Lemozi, del castel de Ventadorn. Hom fo de paubra generatio (4), filhs d’un sirven del castel que era forniers, qu’escaudava lo forn a coser (5) lo pa. Bels hom era et adregz (6), e saup ben cantar e trobar, et era cortes et ensenhatz (7).

E·l vescoms, lo sieus senher, de Ventadorn (8), s’abelic molt de lui e de son trobar, e fetz li gran honor. E·l vescoms si avia molher, mot gentil domna e gaia (9), et abelic se mot de las cansos d’En Bernart, e s’enamoret de lui et el de la domna, si qu’el fetz sas cansos e sos vers d’ella, e de l’amor qu’el avia d’ella, e de la valor de leis (10). Lonc tems duret lor amors, ans que·l vescoms ni l’autra gens s’en aperceubes; e quan lo vescoms s’en aperceup, el s’estranhet de lui, e fetz fort (11) serrar (12) e gardar la domna, e la domna fetz dar comjat an Bernart que·s partis e·s lunhes de tota aquela encontrada.

Et el s’en partit e s’en anet a la duquessa de Normandia (13), que era joves e de gran valor, e s’entendia en (14) pretz et en honor, et en ben dig de lauzor; e plazion li fort (15) les cansos e·il vers d’En Bernart. Et ella lo receup e l’aculhi mot fort (16). Lonc temps estet en sa cort, et enamoret se d’ella et ella de lui, e·n fetz motas bonas cansos. Et estan com (17) ella, lo reis Anricx d’Angleterra si la pres per molher e la trais (18) de Normandia e la·n menet. E·N Bernartz remas de sai (19) tritz e dolens; e venc s’en al bon comte Raimon de Toloza (20), et ab el estet tro (21) que·l coms mori. Et En Bernartz, per aquela dolor, si s’en rendet a l’ordre de Dalon, e lai definet (22).

E lo coms N’Ebles de Ventadorn, que fo filhs de la vescomtessa qu’En Bernartz amet (23), comtet a mi, N’Uc de San Circ, so que ieu ai fait escriure d’En Bernart.

 

Notes:

1. «La cançó no pot valer gaire si el cant no surt de dins del cor.» (↑)

2. «I el cant no pot sortir del cor si no hi ha amor veritable i sincera. Per això el meu cant és perfecte: en gaudi d’amor tinc posats la boca, els ulls, el cor i el seny.» (↑)

3. Vegeu la traducció de la composició núm. 12. (↑)

4. generatio, estament. (↑)

5. coser, coure. (↑)

6. adregz, expert, just. (↑)

7. ensenhatz, instruït, ben educat. (↑)

8. Eble II de Ventadorn, trobador així mateix, segons al·lusions de Marcabrú, B. de Ventadorn i Guerau de Cabrera. (↑)

9. Agnès de Montluçó. (↑)

10. leis, ella. (↑)

11. fort,  estretament, rigorosament. (↑)

12. serrar, tancar, empresonar. (↑)

13. Elionor d’Aquitània, equivocadament anomenada pel biògraf duquessa de Normandia. (↑)

14. s’entendia en, era versada en. (↑)

15. fort, molt. (↑)

16. fort, cordialment. (↑)

17. com, amb. (↑)

18. la trais (de traire), la tragué, se l’emportà. (↑)

19. sai, aquí. (↑)

20. Ramon V (1148-1194). (↑)

21. tro, fins. (↑)

22. definet, acabà. (↑)

23. Raynouard creu veure ací una inexactitud, perquè iddentifica erròniament el senyor de Ventadorn amb Eble III (fill del comte trobador i Adelaida de Montpeller), i la «dona gaia» amb Margarida de Turena, la primera muller d’Eble II. (↑)