BERTRAN DE BORN
(... 1140 - 1202 ...)
Contrastant fortament amb la introspecció amorosa d’un Bernat de Ventadorn, l’obra de Bertran de Born ens colpeix per la visió directa i contundent dels fets que la motivaren. Joia de la força i de la vigoria, alegria de la lluita i del combat, l’oregen amb un ritme accelerat de vida. Els colors i els sons, en la poesia de Bertran de Born deixen d’ésser amables il·luminacions decorativistes, per a esdevenir realitats suggeridores: els colors dels emblemes i les senyeres voleiant per damunt les tendes, el cant dels joglars errants, els crits estridents de les trompes, el renill dels cavalls enmig del tumult de la batalla, són emprats pel nostre poeta d’una manera colpidorament impressionista. Però si aquest és el corrent intern que les vivifica i sustenta, l’anècdota és sempre expressada directament en les innombrables al·lusions a esdeveniments i personatges actuals. Bertran de Born és un dels trobadors que està més lligat amb la història (Cledat, Du rôle historique de Bertran de Born, París, 1878).
Bertran de Born nasqué pels volts del 1140, segurament en el castell d’Autafort, al límit del Perigord i el Llemosí. Políticament depenia del duc d’Aquitània, en aquell temps Enric Plantagenet, comte d’Anjou del Maine, per haver-se maridat amb Elionor, l’hereva del ducat. Enric fou proclamat rei d’Anglaterra el 1154, i l’absència habitual del rei afeblí el seu poder, en deixar una major llibertat als seus vassalls de terres franceses. Per a comprendre clarament el paper que jugà Bertran de Born, cal recordar, també, que al sud de l’Aquitània s’estenia el domini del comte de Tolosa, el qual, a partir del 1167 —en què Alfons I de Catalunya adquiria, per mort del seu cosí i extutor Ramon Berenguer III, la senyoria de Provença—, inicià les hostilitats contra el comte-rei, en defensa de les seves pretensions al dit marquesat.
En aquest ambient, Bertran de Born es mou impulsivament i impetuosa, i posa la seva obra poètica al servei de les seves vel·leïtats polítiques. El rei Felip August de França; Enric d’Anglaterra i els seus fills: Ricard Cor de Lleó, Enric «el Rei Jove» i Matilde; Alfons I de Catalunya; Ramon de Tolosa, Constantí de Born i tots els barons principals del seu temps, desfilen en les seves poesies. Inconstant i irreflexiu, lloa avui el mateix personatge que ahir fou blanc de la seva sàtira virulent. El seu mòbil és l’agitació i el moviment:
«Puois als baros enoia e lor pesa
d’aquesta patz qu’an faita li dui rei,
farai chanzo tal que, quan er apresa,
a cadau sera tart que guerrei...» (1).
Iés que Bertran de Born, que a voltes es creu en el deure de fer afirmacions de persona assenyada —com aquelles dames deshonestes que proclamen sempre que poden llur virtut (estrofa IV de la composició 15)—, per damunt de la mol·lície de la pau i el viure regalat, estima la «coindeta sazos» plena de
«... teintz, vermelhs e blaus,
d’entresenhs e de gonfanos
de diversas colors tretaus,
tendas e traps e rics pavilhos...» (2).
És curiós, però, que quan se li presenta l’ocasió d’allistar-se a la tercera Croada, no es decideixi a fer el viatge a Jerusalem. És cert que ofereix a la causa religiosa la propaganda dels seus versos; però en ells s’excusa de no partir cap a Terra Santa:
«Messer Conratz, a Jesu vos coman,
qu’ieu fora lai ab vos, so vos afi,
mas laissei m’en quan vi que li plus gran
si crozavan il rei e il princi;
pois vi midonz bell’e e bloia,
per que mos cors mi vai afrevolan;
lai for’ ab vos, s’ieu en saupes aitan!» (3).
L’excusa resulta una mica pueril presa al peu de la lletra; ens plau de veure en aquesta dama que el reté una al·legoria de la seva terra i el seu ambient. I no volem dir que Bertran de Born no fos sensible a l’amor:
«Cortz e guerras e joi d’amor
mi solian far esbaudir
e tener gai e chantador...» (4).
Les poques poesies amoroses de Bertran de Born, generalment tingudes a l’ombra, ens mostren un amant discret sota la capa d’un poeta correcte. Durant la seva estada a Normandia, cantà la gentilesa de la princesa Matilde, brillant entre la grisor enutjosa de la cort. Abans havia cantat les «tres de Turena», una de les quals —segurament Mahalta— l’havia acceptat com a cavaller (veg. Stroński, La légende amoureuse de Bertran de Born, París, 1914).
Després de la seva mort, ocorreguda entre el 1202 i el 1215, el Dant el trobà a l’Infern: caminava amb el cap tallat a la mà, a guisa de llanterna, i deia:
«sappi ch’io son Bertran dal Bornio,
quelli che al Re Giovane diedi i ma’conforti.
Io feci il padre e il figlio in sè ribelli.
Architofel non fe’ più d’Absalone
e di David co’ malvagi pungelli.
Perch’io partii cosi giunte persone,
partito porto il mio cerebro, lasso!
Dal suo principio ch’è in questo troncone:
Cossi s’osserva in me lo contrapasso».
Així el vegé el Dant: cremant de totes les culpes i de totes les enveges. Maldient, irat, inconstant i impetuós, amb totes les passions al cor, però amb l’empenta irresistible de la vida, Bertran de Born és, dintre de la poesia trobadoresca, una nota de força i virilitat subjugant. Aquestes arrels que el lliguen al món de carn i ossos, de passió i moviment, vivificaren i reverdiren en la seva obra una poesia i una llengua que s’adormia en la suavitat i en l’amanerament. L’ímpetu i l’abrivament, però, dels seus sirventesos, roman com una obra personal i fins a un cert punt aïllada; caldrà arribar a Pere Cardinal per trobar-li —dins una altra modalitat, és clar— un equivalent.
Les obres de Bertran de Born han estat editades i reproduïdes profusament. Per primera volta les publicà Albert Stimming: Bertran de Born, sein Leben und seine Werke, Halle, 1879. Hi ha una edició abreujada a cura del mateix autor: Bertran von Born, Halle, 1892; i una segona edició, del 1913. A França, Antoine Thomas, publicà les Poésies complètes de Bertran de Born («Bibliothèque Méridionale», volum I, Tolosa, 1888); és una edició plena de notes històriques que hem aprofitat per a la redacció de les que il·lustren les poesies aquí reproduïdes. Modernament, Carl Appel ha publicat una edició escolar dins la «Sammlung romanischer Übungstexte», vols. XIX-XX: Die Lieder Bertrans von Born, Halle, 1932. També és obra d’Appel el llibre Bertran de Born, Halle, 1932.
BIOGRAFIES
I
Bertrans de Born si fo us chastelas de l’eveschat (5) de Peiregors, senher d’un chastel que avia nom Autafort (6). Totz temps ac guerra ab totz los sieus vezis: ab lo comte de Peiregors (7), et ab lo vescomte de Lemotges (8), et ab so fraire Constanti (9), et ab Richart tan quan fo coms de Peitieus (10). Bos chavaliers fo, e bos guerriers, e bos domneiaire (11), e bos trobaire, e savis e be parlans, e saup (12) tractar mals e bes; et era senher totas vetz, quan si volia, del rei Enric d’Englaterra (13) e del filh de lui (14). Mas totz temps volia qu’ilh aguessen guerra ensems, lo paire e·l filhs e·lh fraire, l’us ab l’autre (15); e totz temps volc (16) que·l reis de Franza (17) e·l reis d’Englaterra (13) aguessen guerra ensems. E s’ilh avian patz ni tregua, ades si penava e·s perchasava (18) ab sos sirventes de desfar la patz e de mostrar com chascus era desonratz en la patz; e si n’ac de grans bes e de grans mals de so qu’el mesclet (19) mal entre lor (20).
II
Bertrans de Born si fo de Lemozi, vescoms d’Autafort (6), que i avia prop de mil omes. Et avia fraires e cujava·ls deseretar (9), si no fos lo reis d’Englaterra (13). Mout fos bos trobaire de sirventes, et anc (21) no fetz chanzos, fors doas (22). E·l reis d’Arago (23) donet per molhers las chanzos d’En Giraut de Bornelh (24) a sos sirventes. Et aquel que chantava per el (25), avia nom Papiol. Et era azautz (26) om e cortes. E clamava (27) «Rassa» lo comte de Bretanha (28); e lo rei d’Englaterra (13) «Oc e No» (29); e·l Rei Jove, so filh (14), «Marinier». Et avia aital usatge qu’ades fazia mesclar (19) guerra entre·ls barons. E fetz mesclar (19) lo paire e·l filh d’Englaterra tan entro·l (30) joves reis fo mortz d’un quairel en un chastel d’En Bertran de Born (31). E·N Bertrans de Born si·s vanava qu’el cujava (32) tan valer que ja no cujava (32) que totz sos sens li agues mestier. E puois lo reis lo pres (33); e quan l’ac pres, el li dis: «Bertrans, aura·us encara mestier totz vostre sens!». Et el respos (34) qu’el avia tot so sen perdut quan lo Reis Joves morit (35). Adoncs (36) si (37) ploret (38) lo reis de so filh e perdonet li e·l vestit e·lh det terras et onors. E visquet longamen el segle, e puois rendet si a l’ordre de Cistel.
Notes:
1. «Ja que als barons enutja i pesa aquesta pau que han fet els dos reis, compondre una cançó que, quan serà apresa, farà que tothom comenci la guerra». (↑)
2. Veg. la traducció de la composició 15. (↑)
3. «Senyor Conrat, us encomano a Jesús; jo fóra amb vós allí, us ho asseguro, però me’n vaig desdir quan vaig veure que els més poderosos, els reis i els prínceps, ho diferien; després vaig veure la meva dama gentil i rossa, per qui el meu cor es va afrevolint». (↑)
4. «Les corts, les guerres i el goig d’amor em solien alegrar i em feien estar alegre i amb desig de cantar». (↑)
5. eveschat, bisbat. (↑)
6. Hautefort, distr. de Périgeux. (↑)
7. Elias VI de Poiteau (1166-1203). (↑)
8. Ademar V (1148-1199). (↑)
9. Són coneguts dos germans de Bertran: Itier i Constantí; amb aquest darrer el poeta tingué qüestions de partició de béns. (↑)
10. Ricard Cor de Lleó, comte de Poitiers del 1169 al 1189. (↑)
11. domneiaire, cortejador. (↑)
12. saup (de saber), sabé. (↑)
13. Enric II, rei d’Anglaterra (1154-1189). (↑)
14. Enric del Curt Mantell, coronat rei d’Anglaterra el 1170; mort, als vint-i-cinc anys, el 1183. (↑)
15. Enric del Curt Mantell i Ricard Cor de Lleó. (↑)
16. volc (de voler), volgué. (↑)
17. Felip August, rei de França del 1180 al 1223; successor del seu pare Lluís VII, rei del 1137 al 1180. (↑)
18. perchasava (de percasar), percaçava, cercava. (↑)
19. mesclet (de mesclar), suscità. (↑)
20. lor, ells. (↑)
21. anc, mai. (↑)
22. fors doas, fora de dues. (↑)
23. Alfons I de Catalunya (1162-1196). (↑)
24. Guerau de Bornell; veg. el capítol corresponent d’aquesta crestomatia. (↑)
25. és a dir: el seu joglar. (↑)
26. azautz, agradable. (↑)
27. clamava (de clamar), anomenava. (↑)
28. Jofre, fill quart d’Enric II, casat el 1181 amb Constança de Bretanya; morí el 1186. (↑)
29. El biògraf comet un error: és Ricard Cor de Lleó que Bertran de Born anomena «Oc e No». (↑)
30. tan entro, fins que. (↑)
31. En realitat, el Rei Jove morí a Martel i de malaltia. El biògraf sembla confondre el «rei jove» amb el seu germà Ricard. (↑)
32. cujava (de cuidar), pensava, creia. (↑)
33. lo pres (de prendre), l’apresà, el féu presoner. (↑)
34. respos (de respondre), respongué. (↑)
35. morit (de morir), morí. (↑)
36. adoncs, llavors. (↑)
37. si, així (mot impletiu sense traducció precisa en català). (↑)
38. ploret, plorà; cas igual a perdonet, vestit, det, visquet, rendet (perdonà, vestí, donà, visqué, entrà) que trobarem tot seguit. (↑)
