GUILLEM DE BERGUEDÀ
(... 1140 -1203 ...)
Catalunya, estretament relacionada amb les terres del migdia de França, no roman insensible a la gran florida trobadoresca. De bona hora els joglars occitans corren per terres de Catalunya i són acollits esplèndidament pels nostres reis; llurs poesies s’escampen, llurs melodies esdevenen populars; de seguida brosta una escola trobadoresca catalana que no usa altra forma que la dels poetes occitans i que se sotmet a llur llengua, amb un noble desig de col·laboració. Quatre o cinc noms d’aquesta plèiade han pres un relleu estimable. Una de les seves figures més representatives és la de Guillem, primogènit dels vescomtes de Berguedà.
Dotat d’una vitalitat estranya i desordenada, aquest temperament afí a Bertran de Born posà la seva poesia al servei del seu abrivament i de la seva violència. Endut pel seu caràcter impulsiu, matà (1174) traïdorament el seu enemic Ramon Folc, vescomte de Cardona, «e per la mort d’En Raimon Folc el fo deseretatz». La vida errant substituí la vida de castell: Guillem, abandonat per tothom —«per so que totz los escogosset o de las moillers o de las fillas o de las sorors»—, viatjà per Castella, per Aragó i pel sud de França i prengué part en moltes de les petites guerres internes d’aquestes terres. A Catalunya arribà a combatre contra Alfons I, el qual va acabar per empresonar-lo; aliat amb el seu últim protector, Arnau de Castellbò, i amb Ponç de Cabrera, guerrejà aferrissadament contra el comte i els bisbes d’Urgell.
Les seves poesies reflecteixen clarament aquesta vida agitada. «Bons sirventes fetz on disia mals als uns e bens als altres», diu l’antiga biografia anònima. Els bisbes d’Urgell, el comte Ermengol i el seu enemic constant, Ponç de Mataplana, foren especialment atacats pel nostre poeta. Cal assenyalar, però, que la mort d’aquest darrer arrencà de la ploma de Guillem un dels més sentits planys de la poesia trobadoresca (comp. 20). Aquesta composició acusa un sentiment delicat i una tendresa que fan més rica la personalitat poètica de Guillem. Les seves composicions satíriques (sirventesos), tot i ésser «tan cíniques com les de Guillem de Poitiers i més sanguinàries que les de Bertran de Born», com vol Milà, ens el mostren maldient i llagoter alhora, però ple de vida i d’energia; les altres poesies humanitzen aquest caire de Guillem i fan que considerem massa rígides algunes apreciacions de Milà sobre aquest trobador.
Les obres de Guillem de Berguedà han estat editades per A. Keller (Lieder von Guillems von Berguedan, Mitau-Leipzig, 1849), i en bona part reproduïdes per Milà i Fontanals en De los trovadores en España, pàgs. 278-315. R. Aramon i Serra en prepara actualment una nova edició. Per aquest trobador veg. també K. Bartsch, Guilhem von Berguedan, en «Jahrbuch für engl. und rom. Literatur», VI, pàgs. 231-278.
