ARNAU DANIEL

(...1150-1200...)

 

Abans del 1150 naixia a Riberac (Dordogne) el mestre de la «rima cara». Compatriota i contemporani de Bertran de Born, Arnau Daniel representa, dins la poesia trobadoresca del trobar clus, la tendència extrema del corrent que en el pròleg d’aquesta crestomatia hem batejat de culterà.

Per a l’escola del trobar clus, la poesia respon a la necessitat d’un plaer estètic que no ha de satisfer-se en un primer contacte. Però dintre d’aquesta concepció general, heus ací com arriba, per aquest corrent que la poesia d’Arnau Daniel representa en el seu punt dolç, la dificultat de comprensió: el contingut de la composició poètica és el de menys quan hom l’ha sabut enquadrar en una estrofa ben construïda i ben tallada per unes rimes cares; per tant, la glòria és del qui encerta a donar una forma rica i travada: les al·literacions, els jocs de paraules, els significats desviats, l’atròfia i la hipertròfia dels mots, l’hipèrbaton, les rimes internes i tota mena de recursos acústics, són lícits i aprofitables per a la troballa de nous motius formals.

De tot això es desprèn prou clarament que l’obscuritat d’aquestes obres es produeix per un procés d’integració centríped en la producció de l’obra poètica. El plaer que aquest resultat produirà en el lector o en l’auditori, ha d’ésser directament proporcional a la plàstica de la forma obtinguda; al fons d’aquestes obres, per tant, hi pot haver àdhuc només un vulgar tema desbrossat de mil maneres, en mil ocasions diverses, per mil poetes d’altre temperament i altra escola. Per això fa riure una mica la persistència de molts romanistes a atribuir una fosquedat de pensament a Arnau Daniel, quan ell diu exactament el que vol dir i sense una arrière pensée que només existeix en la dèria d’interpretar lògicament una forma. Cal pensar, també, que les seves manipulacions deurien ésser, de segur, molt més entenedores per als seus contemporanis que per a nosaltres. Per altra part, Arnau Daniel féu prou concessions a aquestes directrius que acabem d’assenyalar, perquè hom no pugui retrobar en la seva curta obra —ens en queden solament divuit poesies— la tradició trobadoresca més normal (emprem el mot com a sinònim de «corrent»).

Per aquest amor a la forma, que ell mateix confessà en els seus versos:

«En cest sonet coind’e leri

fauc motz e capuig e doli,

e serant verai e cert

quan n’aurai passat la lima» (1),

Arnau Daniel fou impugnat pels seus contemporanis partidaris del trobar leu, els quals, per altra part, confonien la seva obscuritat i la de Rimbaut d’Orange, amb la de Marcabrú i la de certes obres de Guerau de Bornell, posem per cas. Però, per aquest mateix amor el Petrarca el proclamà

«fra tutti il primo ...

gran maestro d’amor, ch’alla sua terra

ancor fa onor col dir pulito e bello»;

i el fi judici del Dant, que ens confessa haver imitat diverses vegades les formes d’Arnau (De vulgari eloquentia, II, 12 i 13), el col·locà per sobre de Guerau de Bornell:

«Verso d’amor e prose di romanzi

soverchiò tutti; e lascia dir gli stolti

che quel di Lemosí credon ch’avanzi».

L’obra completa d’Arnau Daniel trobà per primera vegada el seu editor en E. Canello, La vita e le opere del trovatore Arnaldo Daniello, Halle, 1883. L’edició està seguida d’una traducció en italià. Posteriorment R. Lavaud ha reeditat les poesies acompanyant-les amb una traducció francesa: Les poésies d’Arnaut Daniel (extret dels «Annales du Midi», XXII-XXIII), Tolosa, 1910. Sobre Arnau Daniel veg. també els articles de G. Paris en «Bibliothèque de l’École de Chartes», 1855, pàg. 250, i en «Romania», X, pàg. 478.

 

Nota:

1. «Sobre aquesta melodia amable i graciosa, componc mots i els tallo i els alliso; seran veritables quan hi hauré passat la llima.» (↑)