BEATRIU DE DIA

(Vers 1160)

 

La dama del castell no fou exclusivament el terme ideal de la poesia trobadoresca. Unes quantes dones escollides saberen col·laborar a l’obra dels trobadors amb un to sostingut i un accent ben autèntic. Maria de Ventadorn, Azalais de Porcairagues i Clara d’Anduze, entre altres, ens han deixat belles mostres d’un lirisme sincer i delicat. Aquesta qualitat de tendresa autèntica, comuna a l’obra de totes elles, té el seu millor exponent en la poesia de Beatriu, comtessa de Dia. Les cinc poesies que ens resten d’ella esbossen, amb una sinceritat ingènua i elegant alhora, la petita tragèdia amorosa de la poetessa. Enamorada d’un cavaller-trobador, el comte Rimbaut d’Orange, cantà les delícies de la seva passió en funció de les qualitats de l’amat:

«Ab joi et ab joven m’apais

e jois e jovens m’apaia,

car mos amics es lo plus gais

per qu’ieu sui coindet’e gaia...». (1)

Però de seguida els «enutjosos maldients», tan sovint increpats per tots els trobadors, volen interposar-se entre els dos amants. Fins a quin punt contribuïren a la separació que arribà més tard? És molt possible que aquestes invocacions no siguin més que una concessió a les fórmules del temps, i que el que amargà i frustrà l’amor de Beatriu fou la contextura moral de Rimbaut. Beatriu de Dia, sensual i tendra, fina i sensible, mal podia avenir-se amb un home que escriu «receptes per afer-se amar» d’aquesta categoria:

«Si voletz domnas gazaignar,

quan crezetz que·us fassan honors,

si·us fan avol respos avar,

vos las pones a menassar;

e si vos fan respos pejors,

das lor del punh per mai los nars;

e si son bravas, sias braus:

ab gran mal n’auretz gran repaus» (2).

Quan Beatriu confessa la seva recança d’haver allunyat l’amat sense accedir a les seves peticions amoroses, i canta el seu desig de tenir-lo en «luoc del marit» entre els seus «bratz nut», despersonalitza l’amat i en fa un ídol: la tragèdia de Beatriu fou de trobar darrere aquest ídol un home faceciós i vulgar.

Sobre Beatriu de Dia cal veure Provenzalischen Dichterinnen de Schultz-Gora. Més recentment, Gabrielle Kussler-Ratyé ha editat de nou les poesies en «Archivum Romanicum», vol. I (Ginebra, 1917). L’estudi de Sernin Santy,La Comtesse de Die (París, 1893), que reprodueix el text de Schultz-Gora, és d’escàs interès científic.

 

Notes:

1. «Amb joia i joventut em nodreixo, i joia i joventut m’alimenten, car el meu amic és el més alegre i per això esdevinc amable i gaia.» (↑)

2. «Si voleu conquistar les dames, quan creureu que us honoren, amenaceu-les si us fan una resposta dolenta o escassa; i si després us en fan una de pitjor, doneu-los un cop de puny al nas. Si són arrogants, sigueu-ho vós també; amb el mal obtindreu un gran descans.» (↑)