GUERAU DE BORNELL
(... 1165 -1220 ...)
Si la poesia de Bertran de Born o, en grau més evident encara, la de Bernat de Ventadorn, es fa remarcar per una unitat temperamental, la personalitat de Guerau de Bornell se’ns mostra amb una línia ondulant i trencada, expressiva de la constant inseguretat de la seva vena poètica.
Les seves més velles poesies ens mostren un Guerau de Bornell afiliat a l’escola del trobar clus, però dins el corrent iniciat per Marcabrú i que hem assenyalat en el pròleg —i solament amb la finalitat de facilitar amb una nomenclatura entenedora una distinció actual, no establerta, és clar, pels trobadors— amb el nom de conceptista. La dificultat de comprensió d’aquest grup de composicions de Guerau de Bornell prové d’un gust per la insinuació i pel pensament elaborat i subtil; l’amor, tema preferit d’aquestes obres, esdevé no solament una passió a desgranar per una sensibilitat, sinó també la font d’una anàlisi intel·lectual. El resultat, però, ha d’ésser, com en Arnau Daniel, proporcionar a la poesia una dificultat de primer contacte que rendeixi un plaer intel·lectual per l’esforç esmerçat a desfer-la. Però això no obsta perquè la composició tingui una forma planera i elemental:
«tot suavet e de pas,
rien, jogant,
vauc un chantaret planan
Perquè el procés d’integració poètic, al contrari que en Arnau Daniel, és ací un procés centrífug.
Aquests camins, però, no temptaren massa el nostre poeta, i la seva musa inquieta deixà a part sovint les subtileses de pensament per donar un major lloc a l’expressió directa:
«... e vos entendetz e veiatz
que sabetz mo lengatge
s’anc lis motz cobertz ni serratz,
s’era no·ls fatz ben esclairatz» (2).
Ací apareix un nou Guerau de Bornell, cantor amorós dintre de l’ortodòxia cortesana. La contenció més correcta de la passió amorosa trava clàssicament aquestes estrofes escrites sota la presència constant de l’amada en l’esperit del poeta; un to amorós, lleugerament elegíac, ple d’encerts lírics comparables en grau menor als de Bernat de Ventadorn, ressona en aquests versos. L’expressió directa, i sobretot clara, acabà per captivar Guerau de Bornell, el qual, decidit partidari ara de l’escola del trobar leu, tençona amb ardor a favor d’aquesta tendència amb Rimbaut d’Orange.
Tot amb tot, la perfecció de la forma va guanyant seguretat i àdhuc virtuosisme, i arriba a tenir un especial encert en l’ús reeixit del vers trencat pel diàleg (comp. núm. 24). Al costat de les poesies amoroses, els sirventesos de Guerau de Bornell concorden amb la seva tònica amonestadora; el seu contingut dejú d’anècdota, eleva Guerau de Bornell a la categoria d’un moralista assenyat i conscient, observador fidel, predicador amable i sever alhora.
La fama de Guerau de Bornell, que visqué a les corts de Navarra, Castella i, per llarg temps, a la de Pere I de Catalunya, fou immensa entre els seus contemporanis, fins al punt d’anomenar-lo «el mestre dels trobadors». Fou el Dant qui, en posar Arnau Daniel per sobre del nostre poeta —«quel di Lemosi»—, rebaixà aquest concepte. Avui, però, en valorar l’obra dels trobadors, cal posar aquestes dues figures en pla diferent. Guerau de Bornell té un dels primers llocs entre els poetes de l’apogeu de la poesia trobadoresca, al costat d’Arnau Daniel i Rimbaut de Vaqueires, per exemple.
L’obra poètica de Guerau de Bornell —unes noranta poesies— ha estat editada per Adolf Kolsen: Sämtliche Lieder des Trobadors Guiraut de Bornelh, Halle, 1910.
Notes:
1. «Ben suaument i de passada, rient i jugant, vaig polint una cançoneta de mots obscurs.» (↑)
2. «I escolteu i fixeu-vos que enteneu el meu llenguatge: si mai he emprat paraules encobertes i obscures, ara les empro ben clares.» (↑)
