GUILLEM DE CABESTANY

(... 1162 -1213 ...)

 

Les nou cançons que ens han pervingut de Guillem de Cabestany ens basten per a poder incloure’l en la llista de les figures destacades de la lírica trobadoresca. Aquest trobador català sap fer vibrar la corda amorosa amb una ingenuïtat de sentiment i una netedat d’expressió que no s’ofeguen mai en la presó convencional de la forma: certes imatges colpidores, certes expressions d’una gran força evocativa i la tendresa amb què adolla la seva experiència amorosa, el relliguen a les qualitats més autèntiques d’un Bernat de Ventadorn. De les seves poesies, respecte a les de Guillem de Berguedà, es podria dir el que el nostre rei Alfons I deia de les cançons de G. de Bornell respecte als sirventesos de Bertran de Born (segons una de les biografies d’aquest trobador): «el reis d’Arago donet per molhers las chansos d’En Guiraut de Bornelh a sos sirventes».

La sinceritat i la dolcesa són les dues qualitats essencials de Guillem de Cabestany. La fama i el renom, però, li pervenen més de la seva llegenda amorosa que de les qualitats intrínseques de les seves poesies. En la seva persona s’encarnà, sense que puguem saber com, la branca provençal de la llegenda del «cor menjat» continguda en l’antic lai de Guiron i que, per altra banda, passà a Alemanya atribuïda a Conrad de Wurzburg, i a França amb la figura del Chatelain de Couci. Segons la biografia antiga, Ramon de Castell-Rosselló, marit de Sermonda, la dama cortejada per Guillem, esdevingué gelós de l’assiduïtat del trobador i de les paraules ardents amb què cantava la seva muller. Per venjar-se, féu matar Guillem i li féu extreure el cor: «E fetz lo cor raustir e far peurada, e fez lo dar a manjar a la muiller. E quant la domna l’ac manjat lo cor d’En Guillem de Capestaing, En Raimon li dis o que el fo, et ella quant o auzi, perdet lo vezer e l’auzir. E quant ela revenc, si dis: «Seingner, ben m’avetz dat si bon manjar que ja mais no·n menjarai d’autre». E quant el auzi so qu’ella dis, el coret a sa espaza e volc li dar sus en la testa, et ella s’en anet al balcon e se laisset cazer jos e fo morta». Tot i la part evidentment imaginària d’aquesta petita novel·leta, que posteriorment passà al Decameró (IV, 9), hom pot creure en la passió de Guillem per Na Sermonda: les seves poesies ens hi autoritzen a bastament.

Les poesies de Guillem de Cabestany han estat editades, després de Milà, per Arthur Långfors: Le troubador Guilhem de Cabestanh («Annales du Midi», XXVI. Tolosa, 1914), edició reproduïda posteriorment en el vol. 42 de «Les Classiques français du Moyen Âge» (Les chansons de Guilhem de Cabestanh, París, 1924).