FOLQUET DE MARSELLA

(† 1231)

 

«Ha penetrat pertot. Ha posat la discòrdia en totes les famílies, separa el marit i la muller, el fill i el pare, la nora i la sogra. Àdhuc els sacerdots han sofert el contagi. Els temples són abandonats i cauen en ruïnes. Per la meva part, jo faig tot el possible per a posar fi a una plaga tan gran; però sento que les meves forces resten per dessota d’aquesta tasca. Les persones més importants de la meva terra s’han deixat corrompre; la gent ha seguit llur exemple i ha abandonat la fe, i això fa que jo no gosi ni pugui reprimir el mal.» Aquestes queixes que Ramon V de Tolosa dirigia, el 1177, al capítol del Císter, no eren sinó una expressió de l’avenç considerable de l’heretgia dels albigesos. Amb una rapidesa que preocupà de bell antuvi les autoritats eclesiàstiques, aquest moviment s’anà estenent pel Llenguadoc, des de Tolosa a Bellcaire. Innocenci III, havent ja exhaurit els mitjans pacífics de la predicació, i davant de la feblesa dels senyors del migdia de França, demanà auxili als barons del nord i organitzà la croada antialbigesa. La unió perfecta dels croats se sobreposà de seguida a la divisió del senyors meridionals, i els episodis de violència se succeïren ràpidament: els setges de Besiers i Carcassona (1209), la batalla de Muret (1213) —on morí el nostre rei Pere I—, el setge de Tolosa i la mort de Simó de Montfort (1218), foren els fets més destacats d’aquesta lluita cruenta que acabà amb la submissió de les terres del sud de França a la preponderància política del nord, i que posà fi al somni dels nostres reis deformar un gran estat pirinenc.

Enmig d’aquesta lluita desenfrenada, la figura de Folquet de Marsella pren un relleu estimable. D’origen italià i traslladat a Marsella, en les seves primeres cançons cantà Azalais, la muller del vescomte, i posteriorment l’«emperadriu», muller del senyor de Montpeller i àvia del nostre Jaume I; les seves cançons amoroses (14 de les 19 que li atribueix el seu editor) no passen, però, d’una discreció grisa. A la mort dels seus protectors i amics, desenganyat del món, i després de cremar les seves poesies, s’incorporà a l’orde del Císter, i posteriorment fou nomenat bisbe de Tolosa: allí posà tota la seva fe i tota la seva influència a combatre l’heretgia. La duresa i la inflexibilitat extrema amb què obrà li valgueren una menció especial en la Cançó de la croada:

«... cant el fo abas ni monges revestitz

en la sua abadia fo si·l lums escurzitz

qu’anc no i ac be ni pauza tro qu’el ne fo ichitz.

E cant fo de Tholosa avesques elegitz,

per trastota la terra es tals focs espanditz

que jamais per nulha aiga no sira escantitz;

que plus de ·MD·, que de grans que petitz,

i fe perdre las vidas e·ls cors e·ls esperitz.

Per la fe qu’ieu vos deg, ad seus faitz e als ditz

ez a la captenensa, sembla mielhs Antecritz

          que messatges de Roma!» (1).

L’alba religiosa que donem a continuació marca un punt crucial en la poesia trobadoresca: el nou esperit triomfant que hi batega, i la substitució, dins les mateixes formes, del tema profà pel tema religiós, són ben simptomàtics. L’alba de Folquet de Marsella, però, il·lumina paradoxalment la literatura trobadoresca amb clarors de posta.

Folquet de Marsella ha estat editat per N. Stroński: Le troubadour Folquet de Marseille, Cracòvia, 1910.

 

Nota:

1. «Quan ell fou fet monjo i abat, la llum s’apagà en la seva abadia: mai no hi hagué benaurança ni repòs fins que ell en sortí. I quan fou elegit bisbe de Tolosa, s’expandí tal foc per tota la terra, que no hi haurà aigua que pugui extingir-lo: a més de mil cinc-centes persones, entre grans i petits, ha fet perdre la vida, del cos i de l’ànima. En bona fe, pels seus actes, per les seves paraules i pel seu capteniment, sembla més l’Anticrist que un enviat de Roma!» (Veg. Zingarelli: La personalità storica di F. di Marsiglia, en «Biblioteca Storico-critica della Letteratura Dantesca», vol. IV, Nàpols, 1897 - 2ª edició, Bolonya, 1899.) (↑)