CERVERÍ DE GIRONA
(... 1250 - 1280?)
Una de les personalitats més remarcables de la florida trobadoresca a Catalunya és, sens dubte, la de Cerverí de Girona, anomenat «el darrer trobador català», tant per la cronologia de les seves composicions com per l’adhesió a temes i formes característiques dels trobadors que una bona part d’aquelles delaten. Després d’ell, en efecte, la poesia catalana entra en el període que ha estat batejat per Nicolau d’Olwer amb el nom d’«escola dels deixebles dels trobadors», en el qual la lliure col·laboració dels poetes catalans a l’obra comuna, ve substituïda per una imitació de formes i motius, subjecta, de seguida, als codis poètics derivats de les Leys d’Amor. Aquesta escola, a la qual cal lligar una petita part de l’obra versificada de Ramon Llull, és la que recull i acusa les característiques que, iniciades ja en altres trobadors catalans, atenyen el seu punt més viu amb Cerverí de Girona.
Però malgrat aquest caire que escapa a la tònica trobadoresca, Cerverí roman encara encastat a la tradició i sacrifica inconscientment les seves dots d’innovador, que no arriben a desprendre’s absolutament de la vestidura provençal que la moda comportava. Així i tot, ell és qui dóna major entrada en la seva obra al corrent popular i qui «catalanitza» més la llengua convencional dels trobadors. Potser no era del tot estrany, en això, el fet d’haver estat primerament joglar, ofici que li fou repetidament retret pels seus detractors i del qual s’excusà amb freqüència en les seves poesies.
Ell és també qui apostrofa Catalunya, a la mort de Ramon de Cardona, com una pàtria. Però també ell prova de defensar els trobadors catalans dels atacs que els feien els puristes:
«Don catalan son repres
que no sabon prim filar
mots ne rimas afilar,
e filan d’autras depres
per lors dictatz
Protegit del rei Jaume i de l’infant Pere, corregué per terres de Castella i del migdia de França: Alfons el Savi, el marquès de Canillac, el comte de Rodès, Enric II, li foren coneguts. Però és als reis catalans i especialment al comte de Cardona i a la seva muller Sibil·la d’Empúries a qui dedicà la majoria de les seves composicions.
La seva extensíssima obra poètica —ens en queden unes 130 composicions— ens mostra un poeta desigual, fluid i fàcil unes vegades, preciosista i obscur d’altres, adés incorrecte i vulgar, adés tendre i ingenu, adés mordaç i moralitzador.
Està per fer una edició completa de les obres de Cerverí; mentre Jaume Massó i Torrents i Lluís Nicolau d’Olwer no ens donen l’edició que de temps preparen, ens cal buscar les obres de Cerverí en De los trovadores en España, de Milà i Fontanals, en les col·leccions generals de textos i, la majoria encara, en els manuscrits. La composició que donem a continuació es troba únicament al manuscrit M (146 de la Biblioteca de Catalunya), fol. XXVI vº, pàg. 28.
Notes:
1. «Els catalans són censurats perquè no saben subtilitzar els mots ni recercar les rimes; i versifiquen d’altra manera per a embellir joiosament llurs dictats.» (↑)
