GUERAU RIQUIER
(... 1252 - 1294 ...)
Després de la croada contra els albigesos, sota el signe vigilant de l’Església —i no pas d’una manera directa, ans pel retorn obligat a la justa interpretació religiosa mitjançant el control i la predicació—, la poesia trobadoresca va perdent la saba profana que la nodria i va incrustant-se en els gèneres religiosos. Però infecunda per esgotament, resta impotent per a crear formes noves i es veu obligada a fer una simple substitució de contingut —n’és el primer cas característic l’alba de Folquet de Marsella—. La imperícia, la mediocritat i la imitació constant dels models ja estereotipats, van apagant una florida que havia donat el to d’una poesia lírica que encara avui ressona. A final del s. XIII la figura solitària de Guerau Riquier es fa assenyalar com la de l’«últim trobador». Nascut a principi del segle, fou protegit pels vescomtes de Narbona, la seva terra natal; el 1260 anà a la cort d’Alfons el Savi, de Castella, on romangué fins als volts del 1280, per habitar després la d’Enric II, comte de Rodès.
Curós de la forma i dotat d’una sensibilitat servida per un gran entusiasme, Guerau Riquier, sense oblidar el tema de l’amor profà (cançons, retroenxes, pastorel·les i serena) i la sàtira (sirventesos), escriu lloances a la Verge i ens dóna el to just, dins la seva qualitat, del que arriba a ésser la poesia de la decadència. Davant l’espectacle desolador de l’apaivagament de la poesia trobadoresca, Riquier lluità amb totes les seves forces per a retardar una mort inevitable: ell tenia unes dots discretes de poeta, i sobretot un entusiasme optimista que no s’eclipsà fins als seus darrers temps (veg. núm. 40); i amb aquell orgull del seu art —que li feia exclamar: «... de la meva joiosa riquesa (és a dir, el talent poètic) que ningú no em pot prendre»— buscà noves formes i inventà nous gèneres com la serena (núm. 38). La poesia trobadoresca, però, tocada ja de mort, marxava inexorablement cap a la seva fi, i foren vans els esforços d’aquest poeta.
Les seves composicions es fan remarcar per la ductilitat de la forma; el vers es desencarcara i s’escola llisquent, arrodonint l’estrofa: l’encavalcament que ja es troba en Pere Cardinal, per exemple, en algunes obres de Guerau Riquier es dóna sovint amb una suavitat tota moderna.
Les obres que ens queden de Riquier han estat publicades per Pfaff en el vol. IV de Werke der Troubadours, de Mahn (Berlín, 1853). J. Anglade li dedicà la seva tesi doctoral: Le troubadour Guiraut Riquier (Étude sur la décadence de l’ancienne poésie provençale), París, 1905, com també el treball G. R. et les catalans, dins l’«Anuari de l’I.E.C», Barcelona, 1909, pàgs. 571 i segs.
