ÍNDEX:
Advertiment.
1. INTRODUCCIÓ.
Notes.
ADVERTIMENT
Mai com en la present ocasió no es podria justificar millor l’aparició d’aquest volum dient, amb una frase feta, que ve a omplir un buit. La llengua catalana rediviva, unida culturalment llarg temps amb la llengua provençal, tenia envers aquesta germana un deute de molts anys. A la península Ibèrica, quan un català volgué obrir-li les portes, fou en un temps que la nostra llengua, elegíaca i vergonyosament desenterrada de fresc, era considerada com a inepta per a la ciència i la història; per això Milà i Fontanals, l’any 1861, publicà en castellà els seus Trobadores en España, on, entre notícies biogràfiques i històriques, hi ha versions de nombrosos fragments de poesies dels trobadors.
Mancava, però, un recull de poesies trobadoresques traduïdes al català. Les primeres mostres identificades del cultiu de la poesia a Catalunya, lliguen els poetes catalans a l’escola poètica dels trobadors; i, si això no fos prou, cal pensar que la poesia catalana autòctona —com la majoria de la de les llengües romàniques germanes— és filla directa de la provençal. Aquesta relació no és una pura coincidència: és, en realitat, una manifestació més de les íntimes relacions de la Catalunya medieval i les terres occitanes. La política ultrapirinenca fou una de les preocupacions més constants dels nostres sobirans, des de Ramon Berenguer I a Pere I. En temps d’aquest monarca, però, un fet decisiu (el desastre de Muret) truncava —i per sempre, certament!— l’esforç d’un segle i mig d’intervenció catalana al migdia de França, separant definitivament unes terres que haurien d’haver romàs unides per la multitud de vincles culturals concomitants.
Entre aquests vincles cal posar la llengua: el català, en els seus primers temps, presenta una gran semblança, principalment lèxica, amb els parlars occitans, cosa que permetia fàcilment la comprensió del provençal pels nostres avantpassats. No és estrany, doncs, que els joglars i trobadors correguessin per terres de Catalunya i fossin protegits per reis i nobles. I menys, encara, que els catalans volguessin ajuntar llur veu a la dels poetes occitans.
Heus ací el nostre intent: satisfer un deute (1) oferint al lector actual aquelles obres que conserven tota la seva aroma i el seu color malgrat l’embat demolidor del temps. I per això no hem hagut de fer més que anar rellegint, amb uns ulls ben moderns, les obres dels trobadors de personalitat més definida, i anar escollint les composicions més característiques que ens sortissin a l’encontre (2).
D’altra banda, perquè aquesta antologia pugui ésser aprofitada pels estudiosos catalans que vulguin iniciar-se en el coneixement de la llengua i la literatura provençals, donem els textos originals, presos d’edicions fidedignes, sense un renovellament ortogràfic, que, d’altra banda, poc ajudaria als no iniciats. A aquests va destinada principalment la traducció catalana que acompanya els textos.
Essent, però, el provençal clàssic una llengua molt afí al català, hem fugit sempre de fer una traducció literària; cap de les raons que justifiquen i fan acceptables les traduccions poètiques no podia adduir-se en el nostre cas. Ens adonem bé que la traducció sola seria una cosa eixuta i monòtona. Cal pensar, però, que és sols una part de la composició poètica —i no sempre la més important en els trobadors— allò que aquesta traducció pot oferir-nos i que, altrament, no hem volgut fer més que una versió ajustada al text per aclarir les paraules no gaire entenedores per a un lector català corrent.
Els límits que hem imposat a aquesta fidelitat han estat gairebé exclusivament els de la correcció gramatical. Però ésser fidel no vol dir, sovint, traduir paraula per paraula: quan una successió de mots justament traduïts no fan sentit en català, hem hagut de buscar una expressió equivalent. En aquests casos, però, hom trobarà en les notes de peu de pàgina una versió literal de les frases substituïdes en la traducció. Quant a les partícules, usades en gran quantitat en el provençal, i més encara en la poesia, ens hem vist obligats, per raons ben fàcils de comprendre, a substituir-les moltes vegades per una puntuació que evités l’excessiu afeixugament d’una traducció íntegra d’aquests poemes medievals.
L’ordre dels trobadors dins la present crestomatia respon a un criteri cronològic; quan un poeta hi és representat per més d’una composició, hem procurat de seguir encara aquest mateix criteri, dintre, però, d’una classificació prèvia per gèneres.
Per tal de donar una major unitat al recull i facilitar les referències, hem adoptat una numeració general de totes les poesies. Encapçalem els textos amb la indicació del gènere poètic a què pertanyen, i les traduccions amb títols adients a l’assumpte.
A pesar de tractar-se d’un recull de textos lírics, hem cregut oportú de donar algunes mostres de les biografies de trobadors que, dins els cançoners, solen precedir llurs obres; ens hem decidit a reproduir aquelles que es fan remarcar especialment per llur caràcter novel·lesc o per les dades històriques o psicològiques que ens ofereixen.
Hem procurat de reproduir els textos de les edicions especials de cada trobador, sempre que una altra edició no ens ha semblat més acurada. Hom trobarà indicat al peu de cada poesia la procedència del text.
Finalment, ens cal regraciar cordialment l’amic Ramon Aramon i Serra, per haver-nos facilitat els textos de les poesies de Guillem de Berguedà de l’edició que prepara, i pel desinterès amb què ha volgut revisar aquesta crestomatia: amb el seu consell la traducció, principalment, ha guanyat una flexibilitat que no tenia en sortir de les nostres mans. (↑)
INTRODUCCIÓ
I
De finals del segle XI a la fi del XIII es descabdella a la França del migdia una poesia lírica d’una envergadura tal que hom pot dir, sense temor de caure en una afirmació exagerada, que tota la lírica moderna en deriva. I el meravellós del cas és que les primeres mostres que ens queden d’aquesta poesia tenen ja, en un grau de desenrotllament notable, tots els elements de forma i fons que li han valgut la nota de perfecció que es revela a través de la seva esponerosa florida. Les poesies de Guillem VIIè de Poitiers i IXè d’Aquitània, que vivia a finals del segle XI, són, quant a la forma, d’una perfecció tècnica remarcable, i, respecte al fons, tanquen gairebé la totalitat de la doctrina amorosa dels trobadors. Per altra banda, contrastant fortament amb l’idealisme de l’amor cortesà, aquest vell trobador té unes quantes obres on domina el realisme més viu i més pintoresc, d’un to pujat, no solament a les nostres orelles, sinó també a les dels seus contemporanis, que, al dir d’un crític francès, no tenien un excés de pudor per escoltar facècies. Aquest realisme, així com el ritme de saba evidentment popular en què es descabdella, semblen delatar l’aprofitament d’elements preexistents o, almenys, llur natural evolució. I així ha dit Gaston Paris (3) que una poesia de formació popular, en forma de cançons de dansa i de temes limitats (cants al mes de maig, a l’alegria, a la joventut, etc., i potser, encara, a les dissorts del matrimoni), i que tindria com a centre d’expansió el Llemosí i el Poitou, seria el germen d’on hauria brotat, per evolució, la poesia trobadoresca. Algunes classes de composicions, la dansa principalment, justificarien prou clarament aquest origen.
Aquesta poesia era duta de vila en vila pels cantors ambulants, companys de saltimbanquis, bufons i domadors de feres, amb els quals els confonia l’Església sota el nom general d’histriones, ministrales o iaculatores. El senyor del castell que baixava a la plaça pública a escoltar aquesta poesia popular i a riure amb les gràcies grasses i les acrobàcies dels joglars, els admeté amb el temps en el castell, entre la seva mainada. Pujada la cançó del carrer a la cort, és natural que s’atemperés a la nova residència. Un major refinament de costums, dintre la calma de la pau i el benestar d’una bona administració, en aquestes contrades —les més romanitzades de França—, a causa segurament de la persistència de la civilització durant la baixa Edat Mitjana, escolada sense el trasbals que en altres llocs li ha valgut el nom de Gran Nit, i el natural sentit de la cortesia que se’n deriva, explicarien potser la ràpida evolució de l’element popular vers una poesia cortesana.
No tothom, però, ha volgut explicar així l’origen de la poesia trobadoresca. Hi ha qui ha rastrejat els clàssics a través de l’obra dels trobadors (4). Hi ha qui hi ha volgut veure una influència de la clerecia o dels estudiosos, sobretot de les universitats del migdia i del centre de França. No ha mancat tampoc qui hi ha volgut veure una derivació de la poesia llatina medieval, profana i litúrgica (5), ni tampoc qui l’ha volguda relacionar amb la poesia arabigoespanyola, remarcant curioses coincidències, principalment d’ordre mètric (6). És difícil, avui per avui, de decidir exactament a quin costat està la veritat: és molt possible, però, que les diverses solucions apuntades (7) no siguin més que camins fragmentaris, encara que aprofitables tots, per arribar a esclarir aquest complex interrogant.
II
Des del moment que el senyor feudal protegia els poetes i ell mateix no desdenyava de compondre cançons, la sort de la poesia trobadoresca estava decidida. Admesa a la cort dels ducs d’Aquitània, residents habitualment a Poitiers, i a les de Ventadorn, Turena i Clermont, a mitjans del segle XII, el gust per la poesia trobadoresca envaeix les corts de Tolosa, Besiers, Narbona, Carcassona i Montpeller. I finalment —i això és una de les causes principals que ens obliguen a mirar amb recel, per incomplet i inadequat, l’adjectiu «provençal» (8) amb què correntment hom qualifica la poesia trobadoresca—, no és sinó vers la fi de segle que la cort d’Aix (Provença) esdevé un centre literari important.
És curiós constatar el grau de refinament de costums d’aquestes corts, fins de les més petites. De finals del segle XII ens ha pervingut una novel·leta que comença So fol temps qu’om era jais... del nostre Ramon Vidal de Besalú, que tanca una pintura plena de color i de vida de la cort del senyor de Mataplana, en el castell de Montgrony. Diu el poeta:
«E·l senher N’Uc de Mataplana
estet suau en sa mayzo,
e car y ac man ric baro,
ades lay troberatz manjan
ab gaug, ab ris et ab boban,
per la sala e say e lay.
Per so car mot pus gen n’estay,
ac joc de taulas e d’escacx,
per tapis e per almatracx
verts e vermells, indis e blaus.
E donas lay foron suaus,
el solaç mot cortes e gens·;
e sal m’aisi Dieus mos parens
com yeu lay fuy aicela vetz,
qu’intret aqui un joglaretz
azaut e gen e be vestitz,
e non parec mal issernitz
al perparar denan N’Ugo,
a qui cantet manta chanso
e d’autres chausimens assatz;
e cascus, tan s’en son pagatz
tornet a son solatz premier...» (9).
La poesia trobadoresca esdevenia, doncs, un esbarjo cortesà, nodrit amb totes les idees pròpies del temps i del lloc en què es desenrotllava. És versemblant que hi hagués hagut reunions poètiques convocades amb una finalitat de competició acadèmica sobre un determinat tema amorós. Però si això és un fet gairebé evident, l’existència de les dites corts d’amor (és a dir, tribunals amorosos) sembla ésser fruit de la fantasia romàntica de Raynouard, abrandada per la lectura del De Amore d’André le Chapelain (segle XIII), i de les Vies des plus célèbres et anciens poètes provençaux (Lió, 1575), de Joan de Nostradamus (10).
III
De cort en cort, doncs, la poesia trobadoresca anà expandint-se d’una manera ràpida i entusiasta. I, al costat d’aquest expandiment geogràfic, hom veu com es va estenent per totes les classes socials: a la cort de Ventadorn triomfava l’art de Bernat, fill de la fornera del castell, qui per la gràcia de les seves cançons enamorà la castellana. D’altres trobadors representen la burgesia, les arts liberals, el comerç, la clerecia. Pere Vidal era fill d’un pelleter; Elias Cairel, orfebre; Arnau de Marull, notari; Deude de Prades, monjo; Folquet de Marsella, fill d’un comerciant d’origen genovès, acabà essent bisbe de Tolosa. Arnau Daniel i Guerau de Bornell havien estudiat les set arts...
D’alguns trobadors, dels quals la història no s’ha recordat sinó com a poetes, no tenim altres notícies biogràfiques que les contingudes en unes petites biografies que enceten llurs obres en els manuscrits (11). Són unes breus però gentilíssimes notícies escrites amb molta frescor i gràcia i amb una qualitat de miniatura; però, malauradament, no sempre creïbles per les llegendes i inexactituds que admeten (12).
Paral·lelament a aquesta integració geogràfica i social, s’anava establint una delimitació de funcions entre joglars itrobadors, nascuda de la necessitat de la divisió del treball. La poesia trobadoresca necessitava un vehicle de divulgació, i aquest no podia ésser exclusivament el propi autor; als joglars estarà encarregada la tasca d’expansió i intercanvi. Proveïts de viola i arçó, o de cítara, o arpa, aniran de castell en castell, de «tenda en tenda», cantant les cançons que els trobadors han compost. Hi ha joglars d’un autor i trobadors que tenen més d’un joglar. Hi ha joglars que per llur talent esdevenen trobadors. Hi ha trobadors, en canvi, la vida disbauxada i tabernària dels quals és comparable a la dels joglars. Això comportava una mena de confusió que molestava als més enorgullits de pertànyer al rang selecte dels trobadors. Guerau Riquier, per exemple, el 1275 escrivia una Suplicació al rei Alfons X de Castella, demanant-li de delimitar el camp propi de l’activitat de joglars i trobadors (13).
IV
Però la poesia trobadoresca s’instal·là a les corts no sense rebre’n una influència manifesta. El fons de les poesies amoroses forma un conjunt de doctrina cortesana ben estructurat i complet, i foren pocs els trobadors que no hi rendiren tribut.
El fonament d’aquesta doctrina és la concepció de l’amor d’una manera ideal i cavalleresca. El poeta està sotmès al poder de l’amor amb una gradació semblant al règim feudal (14); el trobador és el vassall de la dama:
«... mi rent a lieys e·m liure
que·n sa carta·m pot escriure...» (15),
diu Guillem de Poitiers. I aquesta submissió és tan perfecta que el poeta arriba, en l’esclavatge, a oferir la seva persona com una cosa vendible: «Sui seu per vendre o per dar...», exclama Pere Vidal.
Posat el poeta en aquesta actitud d’inferioritat davant la seva dama, ideal o real, com fer arribar fins a la seva altura la devoció i l’amor que l’han abrandat? Heus ací les condicions que ha de tenir l’amant: una fe constant i una paciència indestructible; hom no ha de cessar mai de suplicar la mercè de l’estimada, i per això és convenient desfogar-se de les penes de l’amor en els versos. La fidelitat a la dama ha de continuar encara que hom hagi perdut tota l’esperança:
«Lo temps vai e ven e vire
per jorns, per mes e per ans,
et eu, las!, no·n sai que dire,
c’ades es us mos talans.
Ades es us e no·s muda,
c’una·n volh e·n ai volguda,
don anc non aic jauzimen...» (16).
Aquesta amor, concebuda en uns termes d’elevada idealital, és la font del valer i de les qualitats de l’amant. Pere Vidal atribueix a la seva dama fins les pròpies dots de poeta:
«E s’eu sai ren dir ne faire
ilh n’aia·l grat, que sciensa
m’ha donat e conoissensa,
per qu’eu sui gais e chantaire» (17).
La dama estimada estarà proveïda de tota mena de qualitats i dons, i la perfecció de l’estimada porta com a conseqüència inevitable la perfecció de l’amant.
Aquest estret formulari d’actituds està servit per una terminologia adequada, altament expressiva dintre la seva aparent simplicitat i que avui ens sembla monòtona perquè hem perdut la complexitat del seu concepte íntim. Quan llegim joi, cal pensar en tota l’exaltació del sentiment cavalleresc; les mercès de la dama són el fruit de la seva generositat i compassió vers el poeta humiliat als seus peus; el solaç que sovint és negat al poeta és el plaer dels passatemps agradables de la cavalleria; la drudaria és el concepte de l’amor barrejat d’amistat i devoció rendida, etc. (18).
Una concepció semblant de l’amor, uniforme i constant, faria de la poesia trobadoresca una cosa fada i monòtona. Però no tot és formulisme ideal en la lírica dels trobadors; alguns s’han recordat que eren homes de carn i ossos i han deixat rastres, en les seves poesies, d’ésser sensibles a un amor més real, més arran de terra. El mateix Guillem de Poitiers, que dóna mostres d’una gran finesa d’esperit en els primers versos del fragment que segueix, marca els dos últims amb un realisme no massa atenuat:
«La nostr’amor vai enaissi
com la branca de l’albespi
qu’esta sobre l’arbre en treman,
la nuoit, a la ploja ez al gel,
tro l’endeman que·l sol s’espan
per las fueillas verz e·l ramel.
Enquer me menbra d’un mati
que nos fezem de guerra fi,
e que·m donet un don tan gran:
sa drudari’e son anel;
enquer me lais Dieus vivre tan
c’aja mas manz soz so mantel!...» (19).
Beatriu, comtessa de Dia, la més personal i sensible de les dones que cultivaren la poesia trobadoresca, deixa córrer un fi sensualisme, ple de suavitat i tendresa, en la composició que donem amb el núm. 23, escrita sota la pressió de la recança d’haver servat fidelitat al seu marit i de no haver cedit a l’amor que trucava a la seva porta. I és que els trobadors sabien, com el nostre Tirant i el seu cosí Diafebus, sentir tota la gràcia de la «joia del viure», guardant però la perfecta actitud del cortesà.
V
El trobador no canta solament per amor a la dona del castell, ans també per submissió al castellà; els enemics del seu senyor són els seus enemics i cal ferir-los i ridiculitzar-los: la cançó amorosa i el sirventès eren les composicions líriques bàsiques de la poesia dels trobadors. Segons la definició de les Leys d’Amor (20) (segle XIV), el sirventès tracta de «reprehensio o de maldig general, per castiar los fols e los malvatz, o pot tractar quis vol del fag d’alquna guerra». La maledicència, la injúria, les falsedats, totes les formes de violència són permeses per arribar al descrèdit i a la destrucció de l’adversari (21). No tota la sàtira, però, és personal i política (22); hi ha mostres, també, de sirventesos morals i religiosos.
Alcostat d’aquests gèneres, i en estreta relació amb el sirventès, hi ha el plany o lamentació per la pèrdua d’una cosa o persona estimada (23). Algunes d’aquestes peces són notables pel dramatisme esqueixat i el realisme primitivista de les lamentacions.
Altres gèneres de menor importància per a la lírica foren el joc partit i la tençó: consistien en una discussió a debat sobre una matèria determinada: amor, política, etc., entre dos poetes; de vegades hom sotmet la decisió definitiva a un tercer poeta que fa de jutge. És molt probable, però, que moltes tençons hagin estat escrites per un sol poeta, el qual hauria aprofitat la forma de tençó per a donar mobilitat a la composició (24).
Major interès tenen per a nosaltres la pastorel·la, l’alba i la dansa (25). La pastorel·la és, en la seva forma primitiva i més pura, un debat entre un cavaller i una pastora: això dóna motiu al poeta per contraposar dues classes socials, si bé, com remarca Jeanroy, els personatges de la pastorel·la, primera mostra de la poesia bucòlica i arcàdica en llengua neollatina, esdevenen amb el temps veritables personatges de cort disfressats de rústecs, com els pastors de Virgili o els de Watteau (26).
L’alba és un cant de separació, a la punta de dia, de dos amants que han passat la nit junts. La nit, protectora dels amants, fuig avergonyida; el dia que neix posa fi a la visita clandestina. L’amiga, que ha vetllat el son de l’amic endormiscat en els seus braços, avisada pel guaita del castell, o per l’amic que vetlla al defora, desperta l’estimat; i ve la partença dolorosa per a evitar l’encontre del gilós, és a dir, del marit (27).
La dansa és una poesia de tema correntment amorós; la seva característica principal és que consta d’una tornada, part de la qual es repeteix al final de cada una de les estrofes de la composició, o almenys els dóna la rima. Les més velles danses que ens resten són anònimes i semblen ésser una reminiscència de les antigues cançons de dansa populars, d’on hauria pres origen tota la lírica trobadoresca posterior (28).
La veritable flor de la poesia trobadoresca és, però, la cançó amorosa. La cançó, com l’oda grega o la canzone italiana, és, en la lírica provençal, «l’obra d’art per excel·lència, mentre que la tençó i el sirventès no són més que efímeres obres de circumstàncies» (29).
VI
Quant a la forma, la poesia dels trobadors, que en les seves primeres mostres se’ns apareix ja amb una perfecció tècnica notable, amb el temps s’anà refinant i enriquint fins a subjectar-se a formes cada vegada més estrictes.
La cançó era una composició d’un nombre indeterminat d’estrofes d’estructura idèntica per exigències de la melodia, adés utilitzant les mateixes rimes (i llavors es deien cobles dobles), adés rimes diferents (cobles singulars). Posteriorment s’anà fixant el nombre d’estrofes, que va quedar estabilitzat a cinc o sis d’iguals rimes (cobles unisonants). Dintre aquesta composició estròfica general, el nombre de versos i el nombre de síl·labes de cada vers eren variables; la combinació de rimes era lliure: l’art dels trobadors es complagué a jugar amb totes les combinacions possibles i la recerca de noves troballes era una joia i un motiu de glòria a la vegada. La més rica i esplèndida floració estròfica en fou el resultat. Troballes que avui tenim per definitives deuen llur origen als trobadors: no cal oblidar que en aquest extrem, com en molts altres, ells foren els mestres dels lírics italians del Renaixement (30).
La forma de la cançó s’imposà a altres gèneres, els quals prenen nom més del contingut que no de la forma.
En parlar dels trobadors hom no pot oblidar que llurs poesies eren sempre per a ésser cantades. Per a executar-les, el trobador duia sovint el seu joglar. Les melodies trobadoresques s’acompanyaven a so de viola o de llaüt; l’instrument es limitava a sonar la mateixa melodia a l’uníson o bé a l’octava. De melodies conservades fins avui, se’n coneixen només 264. La qüestió del ritme a seguir en la transcripció d’aquestes melodies, ha promogut moltes discussions entre els musicòlegs; la teoria dels sis modus, practicada més o menys lliurement, és actualment la més admesa arreu. Cantades així, amb ritme generalment ternari, les melodies citades sovint s’adiuen a la nostra cançó popular (31).
VII
Per les indicacions que hem fet sobre el fons i la forma de la poesia dels trobadors, hom pot endevinar fàcilment quins són els seus punts flacs. Quant al fons, la limitació que suposa l’estructura d’una doctrina amorosa i la repetició de llocs comuns i frases fetes han de produir forçosament un encartronament de formulari altament perjudicial a la sinceritat del sentiment i al triomf de la veritable poesia. Quant a la forma, l’excés de perfecció i poliment dels versos va dur alguns trobadors a un diletantisme absolutament buit i fins i tot ridícul. Però, si tot això és innegable, entestar-se a veure només això és absurd i demostra, alhora, una visió parcial de la lírica dels trobadors.
Cal pensar, en primer lloc, que, dintre aquesta monotonia aparent, hom pot descobrir la coexistència de dues escoles: la del trobar leu i la del trobar clus; i, encara, dintre d’aquesta escola dos corrents, fins a un cert punt oposats: un de conceptista, d’expressions volgudament ambigües i de pensament amagat i enigmàtic (representada principalment per obres de Marcabrú, Pere d’Alvernya i el Guerau de Bornell dels primers temps); i un altre de culterà —valgui l’expressió—, aspirant a la voluptuositat de la forma, amb l’ús de mots en sentit imprevist i de presència forçada, conscient de la banalitat del contingut (Arnau Daniel, Rimbaut d’Orange, etc.).
I, per damunt de tot, cal veure el formidable avenç que en la tècnica poètica representen els trobadors, i com en el motlle de llurs estrofes, que han passat a ésser conquestes definitives en l’art difícil de compondre versos, han sabut abocar, malgrat l’artificiositat cortesana del cultiu de l’amor, tota llur ànima i tota llur passió. En aquest sentit els trobadors són uns veritables clàssics: clàssics per aquest desig de la forma perfecta que obliga a sotmetre, sense concessions, tots els elements indòcils de la creació poètica; clàssics, també, pel seu amor a l’elegància i a la concentració; clàssics, encara, pel gran control de la intel·ligència sobre la passió i el desgavell (32). Disciplina: heus ací el mot d’ordre. Disciplina que no vol dir, però, renúncia, sinó submissió a la forma per a vèncer les dificultats que comporta; predomini de la raó, que no vol dir anorreament de la passió, sinó la seva canalització i purificació.
Els estudis provençalistes, però, prengueren embranzida a l’època en què aquest classicisme podia ésser menys valorat. Bons romàntics fidels al seu temps, els primers provençalistes perceberen l’anècdota i el gest dels trobadors, per damunt de l’essència de la seva poesia. Per això perceberen, per exemple, el color dels petits quadres de primavera amb què molts trobadors enceten llurs obres, millor que el fi sentit sensual de la vida que batega sota de la forma.
Així, el que cal fer en jutjar la poesia trobadoresca és no confondre les espècies. Sota l’aparença de la igualtat, hom descobreix sense massa dificultat el trobador versaire i el trobador poeta: ni l’amor cortesà ni la perfecció tècnica bastaran al primer per a fer obra viva, bategant; sota la placidesa de la doctrina i la mecànica estròfica del segon, correrà el doll del sentiment que encara avui descobreix la seva presència.
VIII
Alguns dels manuscrits que guarden les obres dels trobadors estan ornats amb miniatures: hom hi pot veure l’efígie d’alguns trobadors i joglars. Sempre ens ha plagut d’imaginar-nos la gran família dels trobadors com una gran miniatura, en la qual la multitud dels poetes esborraria el detall dels components. A primera fila, però, romandrien ben dibuixats, nets, inconfusibles, uns quants trobadors: hom hi identificaria sense dificultat Guillem de Poitiers, amb un aspecte mig de joglar, mig de gran senyor, i al seu costat Marcabrú, dient mal de les dones amb un posat sentenciador; Bernat de Ventadorn, ple de malenconies amoroses, hi cantaria cançons a la seva dama; Bertran de Born riuria amb els ulls plens del carnatge de la guerra; Arnau Daniel, empunyant la ploma a guisa de llima, poliria com un orfebre els seus versos; Guerau de Bornell, com un mestre, ensenyaria a compondre cançons als trobadors del seu darrere; Pere Cardinal, vestit de monjo, recitaria lloances a la Verge, mentre esguardaria amb menyspreu, però amb un somriure als llavis, els seus companys; Rimbaut de Vaqueiras deixaria escolar la dolçor de les seves cançons davant l’embadaliment dels qui estiguessin al seu costat... Hom hi veuria, encara, Pere Vidal, Ponç de Cabdull, Guillem Figueira, el monjo de Montodon, Arnau de Marull, Beatriu de Dia, etc. I a un costat, però també a primera fila i en lloc ben visible, hom hi trobaria uns quants trobadors nascuts en terres de Catalunya. (↑)
Notes:
1. Ens cal, ací, retre homenatge a l’obra provençalista de Jaume Massó i Torrents (La cançó provençal en la poesia catalana, en Homenatge a Prat de la Riba, vol. I, Barcelona, 1923; Rimbaut de Vaqueires en els cançoners catalans, en «Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans», vol. I, any 1907, pàgs. 420 i segs.). La seva finalitat estrictament científica li ha impedit la circulació més enllà del cercle dels estudiosos. (↑)
2. Un criteri més ample que el que ens imposàrem com a punt de partida demanaria, perquè el recull acomplís una totalitat més perfecta, la inclusió d’alguns noms que hem deixat de banda no sense una forta recança: Arnau de Marull, Eimeric de Pegullà, el Monjo de Montodon, etc. (↑)
3. Esquisse historique de la littérature française au moyen-âge (depuis les origines jusqu’à la fin de XVe siècle), París, 1907, pàgs. 85-90. — Id.: Les origines de la poésie lyrique en France; estudi motivat per l’aparició del llibre de Jeanroy del mateix títol (1889), aparegut en «Journal des Savants», any 1891, pàgs. 674-688 i 729-742, i any 1892, pàgs. 155-167 i 407-429. — Veg. també: A. Pillet, Zum Ursprung der altprovenzalischen Lyrik, Halle, 1928. — Id., Studien zur Pastourelle, Breslau, 1892. (↑)
4. Wilibald Schrötter féu remarcar tota la part que els trobadors podien haver pres d’Ovidi (Ovid und die Troubadours, Halle, 1908). A. Pagès menciona les fonts gregues dels trobadors en Auzias March et ses prédécesseurs (París, 1912, pàgs. 309 i segs.). — Veg. també la nota 7 d’aquesta pàgina. (↑)
5. H. Brinkmann, Geschichte des lateinischen Liebesdichtung im Mittelalter, Halle, 1925. Quant a la poesia de cort, cal esmentar, del mateix Brinkmann, Enstehunsgeschichte der Minnesangs. Halle, 1926. — La teoria litúrgica, sostinguda principalment des del punt de vista musical i de la forma, ha estat defensada per Gennrich, Zur Ursprungsfrage des Minnesangs, en «Deutsche Vierterjahrsschrift für Literaturwissenschaft uns Geistergeschichte», vol. 7 (1929), pàgs. 187 i segs. — Id., Das Formproblem des Minnesangs. Ein Beitrag zur Erforschung des Strophenbanes des mittelalterliche Lyrik, revista citada, vol. 9 (1931), pàgs. 285 a 349; i el llibre citat a la pàg. 23. Veg. també els treballs de H. Spanke inserits en els vols. 49 i 51 de la «Z. f. r. Ph.». (↑)
6. J. Ribera, Discursos leídos ante la R. A. E. en la recepción del Sr. D. J. R. y T.,Madrid, 1912. — Id., La música andaluza medioeval en las canciones de Trovadores, Troveros y Minnesinger (tres fascicles), Madrid, 1923-25. — Id., La música en las «Cantigas», Madrid, 1922. — Sobre la influència aràbiga, vegeu també els estudis de Burdach, Über den Ursprung des mittelalterlischen Minnesangs, Liebesromanes und Frauendienstes, Halle, 1925). — Scheludko, Über die arabischen Lehnwörter im altprovenzalischen, en «Zeitschrift für romanischen Philologie», vol. 47, 1927. — A. Nykl, La poesia en ambos lados de los Pirineos hacia el año 1100, en «Al-Andalus», vol. I (1933). — Contra la tesi arabista, Rodrigues Lapa ha escrit un interessant treball en el «Boletim da Filologia» (Lisboa, 1932): As origens líricas. Estado actual do problema; també podem esmentar el de H. Spanke, Die Theorie Riberas, en «Volkstum und Kultur der Romanen», any 1930. (↑)
7. Scheludko n’ha fet un resum en Beiträge zur Entstehungsgeschichte der altprovenzalischen Lyrik («Archivum Romanicum», Ginebra, XI, XII i XV), on s’estudien les teories clàssica (principalment les cites de Terenci, Juvenal, Fedre, Sèneca, Cató, Virgili, Plaute, Salusti, Tàcit, Hipòcrates, Marcial, Ovidi i Publi Sirius), aràbiga, popular i llatina medieval. (↑)
8. Veg. el capítol I de la Grammairede l’ancien provençal, d’Anglade. — Per a la història del mot «provençal» aplicat a la llengua dels trobadors, veg. F. Lot, La denomination de langue et littérature provençale, en Mélanges Jeanroy (París, 1928, pàgs. 89-93). (↑)
9. «I el senyor N’Hug de Mataplana estava tranquil a casa seva; i com que hi havia molts barons, allà els hauríeu trobat menjant amb goig, rialles i ostentació, per la sala, d’ací d’allà. Per tal que més agradablement estiguessin, hi havia jocs de taules i d’escacs damunt les catifes i els coixins verds, vermells, índics, blaus. Les dames hi trobaven plaer i el solaç era molt cortès i gentil; i Déu salvi els meus pares i a mi com sia veritat que jo estava allí aquella vegada en què entrà un joglaret alegre, gentil i ben vestit, el qual no semblava de mal criteri, en parar-se davant de N’Huc a qui cantà moltes cançons i altres coses escollides; i cadascú, després d’haver-se satisfet, tornà al seu primer solaç...». (Donem el text segons l’edició de Milà i Fontanals, en De los Trovadores en España.) (↑)
10. La qüestió de les corts d’amor ha provocat una abundant bibliografia: Diez, Trojel, Rajna, Crescini, G. Paris, han intervingut en la polèmica. Veg. J. Anglade, Bibliographie elementaire de l’ancien provençal (Barcelona, 1921), cap. IV, paràgr. C. (↑)
11. Camille Chabaneau publicà un recull d’aquestes biografies —la majoria d’elles anònimes— en el volum X de l’Histoire générale de Languedoc, Tolosa, Privat, 1885 (hi ha un tiratge a part d’aquest recull: Les biographies des troubadours en langue provençale). (↑)
12. A. Jeanroy, Les biographies des troubadours et les «Razós». Leur valeur historique, en «Archivum Romanicum», any 1917, pàgs. 289-306. (↑)
13. Aquesta distinció està molt ben estudiada en el primer capítol del llibre de R. Menéndez Pidal, Poesía juglaresca y juglares, «Publicaciones de la Revista de Filología Española», núm. VII (Madrid, 1924). (↑)
14. Eduard Wechssler, Frauendienst und Vassallität, en «Zeitschrift für französische Sprache und Litteratur», vol. XXIV (Berlín, 1902), pàgs. 159-190. (↑)
15. Veg. la traducció de la composició núm. 4 d’aquesta crestomatia. (↑)
16. Bernat de Ventadorn; veg. la traducció de la composició núm. 7. (↑)
17. «Si sé dir i fer alguna cosa, que ella en tingui el mèrit, car ella m’ha donat la ciència i el coneixement pels quals estic alegre i canto.» (↑)
18. Settegart, Über «joi» in der Sprache der Troubadours, en «Berichte über die Verhandlungen der Kgl. Sächs. Gesellschaft der Wissenschaften, Phils.-histr. Klasse», vol. 41 (1889). — Settegarten, Die Ehre in der liedern der Troubadours, Leipzig, 1887. — A. Jeanroy, Études sur l’ancienne poésie provençale (III, «Le contenu de la chanson, la composition, les idées, le style»), en «Neuphilologische Mitteilungen», 1928, pàgs. 209-250. (↑)
19. «La nostra amor fa com la branca de l’espí, que està tremolant en l’arbre tota la nit, sota la pluja i la gelada, fins a l’endemà, que el sol s’expandeix per les verdes fulles i el brancatge. Encara em recordo d’aquell matí que posàrem fi a la guerra i que ella em donà un present tan gran: el seu amor i el seu anell; Déu em permeti de viure fins que hagi posat les mans sota el seu vestit!». (↑)
20. Les Leys d’Amor, publicades per J. Anglade. Tolosa, 1919-1920. «Bibliothèque Méridionale», 1ª sèrie, núms. XIV-XV. (↑)
21. Storost, Ursprung und Entwicklung des altprovenzalischen Sirventes bis auf Bertran de Born, «Romanischer Arbeiten herausgegeben von Karl Voretsch», XVI, Halle, 1931. D’aquest llibre, hom pot aprofitar-ne principalment els capítols III i IV; les teories de l’autor sobre l’etimologia i l’origen del sirventès han estat molt discutides. (↑)
22. J. Coll y Vehí, La sàtira provenzal, Madrid, 1861. (↑)
23. H. Springer, Des altprovenzalische Klagelied mit Berücksichtigung der verwandten Literaturen, Berlín, 1895. (↑)
24. A. Jeanroy, Les origines de la poésie lyrique en France, 3ª ed., París, 1925; pàgs. 45-60. Veg. la bibliografia a la pàg. 517. — Veg. també la bibliografia que dóna Lommatzsch en el seu Provenzalisches Liederbuch, pàg. 461, núm 27, i J. Anglade, Bibliographie ..., 3ª part, cap. VII, pàg. 78. (↑)
25. Jeanroy, en el llibre tantes vegades citat, estudia principalment el cultiu de la pastorel·la, de l’alba i de la dansa en la poesia francesa, però tracta també de l’origen i de les manifestacions provençals d’aquests gèneres. (↑)
26. Jeanroy, Les origines..., pàgs. 1-44. Bibliografia a la pàg. 515. — Veg. també Lommatzsch, pàgs. 459, núm 12, i Jean Audiau, La pastourelle dans la poésie occitane du moyeu âge, París, 1923, i J. Anglade, Bibliographie..., pàg. 79. (↑)
27. Jeanroy, Les origines..., pàg. 61-83. Bibliografia, a la pàg. 521. — Veg. Lommatzsch, pàg. 463, núm. 34, i J. Anglade, Bibliographie..., pàg. 80. (↑)
28. Jeanroy, Les origines..., pàgs. 387-401 (bibliografia a la pàg. 529); i J. Anglade, Bibliographie..., pàg. 81. (↑)
29. A. Jeanroy, La poésie provençale au moyen âge: III. La Chanson, «Revue des deux Mondes», 1 febrer 1903. (↑)
30. És per fer un estudi general de la composició estròfica dels trobadors. Gairebé tots els editors dels trobadors, però, han fet un estudi de les composicions estròfiques dels respectius poetes. L’intent de Maus (Peire Cardinal Strophenbau und seinem Verhälnis zu dem andere Trobadors) no passa d’ésser un catàleg, incomplet encara. (↑)
31. A. Restori, Per la storia musicale dei trovatori provenzali (appunti e note), «Revista Musicale Italiana», Torí, 1896 i 1897. — H. Riemann, Handbuch der Musikgeschichte, vol. I, part I (Die Musik des Mittelalters), Leipzig, 1905. — J. B. Beck, Die Melodien der Troubadours nach dem gesamten handschirftlichen Material zum erstmal bearbeitet, Estrasburg, 1908. — P. Aubry, Trouvères et troubadours, París, 1909 («Les Maîtres de la Musique»). — J. B. Beck, La musique des troubadours, París, 1910 (Les Musiciens Célèbres). — Higini Anglès, Les melodies del trobador Guiraut Riquier, «Estudis Universitaris Catalans», X (1926) pàgs. 1-78; l’autor fa precedir l’estudi de les melodies de G. R. d’un substanciós resum de les qüestions que suscita la música en els trobadors i de l’abundant bibliografia que han provocat. — T. Gérold: La musique au moyen âge («Les Classiques français du Moyen Âge», núm. 73), París, 1932. — F. Ludwig, en Handbuch der Musikgeschichte, de G. Adler, 2ª ed., Berlín, 1930. — D’entre els molts estudis de F. Gennrich, veg. especialment Grundriss einer Formenlehre des mittelalterlichen Liedes, Halle, 1932. (↑)
32. Entenem ací el mot classicisme, no com a prioritat de la regla, sinó com a aspiració a la forma. La poètica és sempre posterior a la veritable creació clàssica; purament amb les regles no es fa sinó neoclassicisme; el classicisme va creant constantment la norma. Per això, l’escola poètica de Tolosa, amb un codi inicial (les Leys d’Amor) no fou, fins a un cert punt, sinó la imitadora de l’escola dels trobadors. (↑) |
