I. Hom no pot fer sirventès sinó servint: un servent no pot desservir amb justícia, ans un servent deu servir sempre i, si desserveix, perd el seu nom de servent; i és recte i just que hom li digui desservidor, car així com dels virtuosos neix proesa, servir ve de servent i desservir, d'aquells que fan ultratge.
II. Jo sóc servent i serviré en breu amb un sirventès al bon rei d'Aragó, amb mots plaents, car són cants de plaer els veritables sirventesos, no els que diuen mal d'altri; ans són bé dessirventesos dels bons. Si voleu dir que blasmen els barons, per això valen més; hom deu blasmar gentilment, que els dits amorosos endolceixen brau coratge.
III. Hom deu servir en primer lloc a Déu, car Déu ha fet tot quant és ni fou, i serveix els seus servidors i occí Faraó qui el desserví, i ambdós garanteixen que de servir ve reconeixença i guardó, i vergonya i dany, de fer mal de franc, i puix el rei serveix a Déu, l'anomeno palesament servent d'honor, tot i que és d'alt llinatge.
IV. Després hom deu servir a tothom car així tinc per bo a tot servidor; i si no rep guardó de tots, un bon servei dóna guardó per tots. Però no tinc un home per cabdal, qui vol ser servit, si no ho torna doblat, car el servei senzill lleument es romp i esberla, i qui el dobla, hi fa molt bon costum.
V. Però nosaltres canviem fer bé per falliment, i prenem cobejança per renda i deixem lleialtat per traïció i franquesa per malcriança, car tenim tots tal desig de fallir que, si jeure amb dona fos un mèrit, i toldre diners, lluitar per or i per argent i menjar bé, tot se'ns faria esquerp.
VI. Si el nostre Infant, N'Eduard i N'Alfons i el comte de Foix i en Ramon i en Gastó fossin ara en tal estat com jo voldria, hom preuaria més la noblesa.
VII. El rei, si li plau, em perdoni d'aquest sirventès, i pot bé prendre'l per dos dels altres que han fet molts que en saben poc; i parlaria d'altres coses si no en rebés càstig.
