I. Trameto el meu sirventès al comú de la gent i si el volen escoltar i l’entenen i el saben interpretar, cadascú podrà triar el bé del mal; car cobejança s’ha emparat tan aviat del món que no s’usa el dret ni om creu en Déu, i no es troba mercè ni clemència ni vergonya en el comú de la gent.
II. Els clergues volen vestir i calçar amb gentilesa tot l’any, i els rics prelats es volen enaltir immoderadament, incrementar sense dret llurs beneficis; i si teniu d’ells un feu ric, el voldran prendre, i no el cobrareu lleument si no els doneu una suma de diners o no els hi jureu un vassallatge més rigorós.
III. Rei i comte, batlle o senescal volen prendre els castells i les terres dels seus sense dret i abatre els altres, i també els barons s’han tornat d’aquesta mena; i diu cadascú: ‘jo prendré el que és meu’ i, amb tot, són més pobres que romeu i no respecten veritat ni jurament i tots ens hem tornat com ells.
IV. Si Déu vol que els monjos negres es salvin menjant bé o tenint dones i els monjos blancs canviant les fites i per orgull templers i hospitalers i els canonges per préstecs usuraris, bé tinc per foll a Sant Pere i Sant Andreu que patiren per Déu tan gran turment, si aquest arriben així a salvament.
V. Si els capellans per beure bé en els aniversaris [dels difunts] i els advocats per mantenir injustícia i els hostalers per trair els hostes i els jornalers per estafar el jornal, i els lladres i els batlles i els correus, robant la gent, se salven, no crec jo que els pobres no visquin follament i tots els donats i els penitents.
VI. Botiguers, obrers i menestrals aniran amb Déu, si els ho permet, per vendre car i mentir en els pactes, i els canviadors i els homes de portal i els usurers igual que els jueus; i els ramaders enganyant amb el bestiar i els llauradors estafant amb el cens de la terra, treballant els dies festius i creient fetilleries.
VII. Donaria als altres consell lleial, tot i que jo no el sé aprofitar; que cadascú pensi de parlar i fer el bé, que no tindrem cap més cabal ni el durem escrit amb nosaltres el jorn que donarem comptes a Déu, el darrer jorn que convocarà parlament aquell senyor que ens va crear del no-res.
VIII. De tots els reis hom té per més cabdal el rei Alfons quan fa prear els seus fets, i dels comtes, el de Rodes fa brillar el seu mèrit i valor natural; i dels prelats, el de Mende, que segueix rectament el seu camí i gasta gentilment el que és seu; i dels barons, el seu germà, tan meritoris són tots els seus fets i el seu capteniment.
IX. Qui mon cantar em reprèn no m’és greu si mentrestant fan el bé, tot i que jo en faig poc, amb que la gent visquin lleialment; car podrien dir ‘De foll aprèn hom seny’
