[L'ENAMORADA DEL CROAT]
I. A la fontana del verger, on l’herba verdeja entre el pedruscall, a l’ombra d’un arbre fruiter, entre l’alegria de les flors blanques i l’acostumat cant novell dels ocells, trobí sola, sense company, aquella que refusa el meu solaç.
II. Era una donzella de bell cos, filla d’un castellà; al punt que jo creia que els ocells i la verdor i l’arribada de la dolça primavera li farien plaer i que escoltaria les meves paraules, ella de sobte canvià de tarannà.
III. Les seves llàgrimes s’escolaren, prop de la font, i sospirà del fons del cor: «Jesús», digué, «rei del món; per vós augmenta la meva gran dolor, car m’apena la injúria que heu rebut: els millors d’aquest món van a servir-vos, així és la vostra voluntat!
IV. Amb vós se’n va el meu amic, bell, gentil, pros i noble; ací em resta una gran pena i, sovint, el desig i els plors. Ah!, maleït sigui el rei Lluís, que dicta les ordres i les predicacions per les quals el dolor m’ha entrat al cor!»
V. Quan vaig sentir que es planyia, aní vers ella, prop del riu clar: «Bella», li diguí, «massa plorar malmet la cara i els colors; no heu de desesperar-vos: aquell qui fa brostar els boscos, us pot donar encara molt de goig».
VI. «Senyor», digué ella, «bé crec que Déu tindrà pietat de mi en l’altre món, eternament, com de tants altres pecadors; però en aquest em pren aquell qui em feia exultar de goig; però ara ben poc me’n resta, car ell s’és allunyat tant de mi».
