[AMOR LLUNYANA]
I. Quan els dies són llargs, al maig, m’abelleix sentir de lluny el dolç cant dels ocells; i quan deixo d’escoltar-lo, em recordo d’una amor llunyana: llavors vaig pensatiu, taciturn i capcot, i ni el cant dels ocells ni la flor de l’espí no em plauen més que l’hivern glaçat.
II. Crec verament en el Senyor: per això veuré l’amor llunyana; tanmateix, per un bé que me n’escaigui, me’n sobrevenen dos mals, puix que tan allunyada està de mi. Ai! fos jo pelegrí, allà, i el meu bastó i la meva esclavina fossin esguardats pels seus bells ulls!
III. Bé em semblarà un gran goig quan li demanaré, per l’amor de Déu, que estatgi el qui ve de lluny. I si li plau, m’estatjaré prop d’ella, encara que sóc de lluny; llavors trobarà plaent el col·loqui, quan l’amant llunyà li serà tan veí, que amb dolces paraules se solaçarà.
IV. Trist i alegre me’n separaré, si alguna vegada veig l’amor llunyana; però no sé quan la veuré, car les nostres terres són molt allunyades: hi ha massa camí i massa destorbs, i per això no puc decidir res... Tot sia, però, com plagui a Déu!
V. No gaudiré mai d’amor si no és d’aquesta amor llunyana, car no en conec enlloc, ni prop ni lluny, cap altra de més gentil ni de millor; la seva valor és tan veritable i completa, que allà, entre els sarraïns, voldria, per ella, ésser anomenat captiu.
VI. Déu que ha fet tot el que comença i fina, i que ha format aquesta amor llunyana, doni’m poder, ja que en tinc el desig, de veure aquesta amor llunyana, realment, en un estatge on la cambra i el jardí em semblin tothora un palau.
VII. Diu veritat qui m’anomena àvid i desitjós d’amor llunyana, car cap altra joia no em plau tant com el goig d’aquesta amor llunyana; però el que vull m’és negat, car el meu padrí m’ha fadat per estimar i no per a ésser estimat.
VIII. Però el que vull m’és negat. Maleït sigui el padrí que m’ha fadat per a no ésser amat!
