I. El temps se’n va, ve i torna, amb els dies, els mesos i els anys, i jo, ai las!, no sé què dir, que el meu desig sempre és igual. Sempre és igual i no es muda: una n’estimo i n’he estimat, de la qual no he obtingut mai goig.
II. Ella no perd el riure, i a mi vénen dols i danys; m’ha fet entrar en un joc on tinc la pitjor part dues vegades, fins que arribem a un acord (car és amor perduda la mantinguda per una sola part).
III. Certament, caldria que em blasmés jo mateix: no ha nascut mai ningú, de mare, que servís una dama tan debades com jo. Si ella no m’atura aviat se’m doblarà la follia, car «el foll no tem fins que rep».
IV. Ja no seré més cantaire, ni seguidor de N’Eble; els meus cants, les meves passades i les meves melodies no valen gaire; res que jo faci o digui, no veig que em sigui profitós, ni hi veig millorament.
V. Si mostro aparença joiosa, interiorment tinc el cor afligit: qui ha vist mai fer penitència abans que pecat? Com més suplico a la meva dama, més dura se’m mostra; i si no millora aviat, pervindré a la separació.
VI. Està bé, però, que ella em venci en tot allò que vulgui: si ara és injusta amb mi i em fa esperar, en breu em tindrà pietat; això mostra l’Escriptura: «en matèria de felicitat, un sol dia venturós val per cent».
VII. No em separaré d’ella en tota la vida, mentre estigui fort i sa: després que la grana ha sortit, el boll encara voleia molt temps. I si no es mostra sol·lícita, no per això la blasmaré, a condició que des d’ara s’esmeni.
VIII. Ai, bona amor cobejada! Cos ben fet, delicat i polit, fresca cara acolorida, que Déu formà amb les seves mans! Sempre us he desitjat, i no m’agrada cap altra cosa. D’una altra amor, no en vull res!
IX. Dolça dama ben criada: aquell qui us ha fet tan gentil vulgui donar-me la joia que espero de vós!
