[CANT DE JOIA]
I. Tinc el cor tan ple de joia, que tot se’m trasmuda: l’hivern em sembla flors blanques, vermelles i grogues, car la meva alegria creix amb el vent i la pluja. Així el meu valer s’acreix i augmenta, i el meu cant millora. Tinc el cor tan ple d’amor, de joia i de dolcesa, que el gel em sembla flor, i verdor la neu.
II. Puc anar sense vestits, només amb camisa: la vera amor em protegeix contra la brisa freda. Però és foll qui traspassa la mesura i no es capté com cal; per això vaig amb compte d’ençà que he requerit d’amor la dama més bella. D’ella espero tant d’honor, que no canviaria per Pisa la seva riquesa.
III. Ara m’allunya de la seva amor, però estic segur d’haver conquistat almenys la bella aparença; i me’n sento tan feliç, que el jorn que l’hauré vista cessaran les meves penes. El meu cor és prop de l’amor, i el meu esperit se n’hi va; però el cos roman ací, lluny d’ella, a França.
IV. Em resta encara l’esperança, però em serveix de ben poc; per ella em balancejo com la nau a l’embat de l’ona. No sé on refugiar-me quan el desconhort m’aclapara; tota la nit em fa regirar-me i m’allunya de l’espona; suporto més penes amoroses que Tristany l’enamorat, que sofrí manta dolor per Iseu la rossa.
V. Ai Déu!, per què no fóra oreneta que volés per l’aire i anés, al cor de la nit, allí, dins la seva cambra? Noble dama joiosa, el vostre amador es mor! Tinc por que el cor no se’m fongui si aquest estat dura gaire. Dama, per amor vostra, ajunto les mans i us adoro. Cos gentil de frescos colors, greu pena em feu suportar!
VI. Car al món no hi ha res en què jo pensi tant; per això no sento parlar d’ella que el meu cor no s’hi giri, i el meu semblant no s’aclareixi: si em sentiu dir quelcom, de seguida us semblarà que tinc ganes de riure. L’estimo tant, amb amor sincera, que sovint en ploro; llavors els sospirs tenen per a mi una millor sabor.
VII. Missatger, vés i corre, i digues de part meva a la més gentil, la pena, la dolor i el martiri que passo per ella.
