[CANT D’ESPERANÇA]
I. Quan bufa l’aura freda de la terra vostra, em sembla que sento un vent de paradís, per amor de la gentil dama a qui estic sotmès i en la qual he posat el meu efecte i he fixat el meu desig; totes les he deixades per ella: tant em plau!
II. Només que em mostri les seves gràcies, els seus ulls i l’esguard franc, encara que no em consenti res més, ja em té conquistat. No sé què remarcar-ne, car no estic segur, de res; però m’és dur de tornar enrere, perquè una vegada em digué que l’home just persevera i el malvat s’espanta.
III. Al meu parer, les dames cometen un greu error no estimant gaire els vers amants. Jo no haig de retreure sinó el que elles voldran; però em sap greu que un farsant obtingui, amb engany, tanta o més amor que els amants veritables.
IV. Dama: què penseu fer de mi, que us amo tant, quan així em veieu penar i morir de desig? Ai! dama franca de noble naixença: mostreu-me una cara tan amable, que el meu cor se n’aclareixi: prou sostinc una gran pena, i no ha de venir-me’n dany, car no em puc estar d’amar-vos.
V. Si no fos per la gent malvada i els miserables llagoters, jo obtindria una amor veritable; però aquest temor em reté. Ella m’és amable, en el solaç, quan n’és ocasió i s’escau; per això sé que secretament n’obtindré encara quelcom, perquè a l’afortunat pervé el solaç i el goig, i al malastruc la pena.
VI. Jo no menyspreo el bé que Déu m’atorga; aquella setmana que vaig partir d’allí, em digué francament que el meu cant li plaïa. Voldria que tot cristià tingués el plaer que jo vaig tenir i tinc ara: només d’això s’ufana la meva cançó.
VII. Si una altra vegada m’ho confirma, la creuré; però si no ho fa, no creuré mai més cap cristiana.
