[CANT DE TIMIDESA]
I. Quan brota l’herba fresca i la fulla, i la flor poncella al jardí, i el rossinyol, ben alt i clar, aixeca la seva veu i comença el seu cant, joia em ve d’ell i joia de la flor, i joia de mi mateix i encara més de la meva dama; estic completament saturat de joia. Però la que em ve d’ella és la que venç tota altra joia.
II. Ai las! com moro de desfici! Sovint estic tan abstret, que els lladres podrien endur-se’m i no me n’adonaria. Per Déu, Amor!, bé em trobes, en vèncer-me, amb pocs amics i sense altre senyor que tu. Per què no ablaneixes, una vegada tan sols, la meva dama, abans que jo sigui mort pel desig?
III. Em meravella que jo pugui viure sense descobrir-li la meva inclinació. Quan veig la meva dama i l’esguardo, trobo tan bells els seus ulls, que poc se’n falta que no corri vers ella. Així ho faria si no tingués por, car no he vist mai un cos tan ben fet i ornat que sigui tan passiu per a l’amor.
IV. Amo tant la meva dama, i m’és tan cara, tant la temo i la serveixo, que mai no he gosat parlar-li de mi, ni li sol·licito ni li demano res. Però ella sap el meu mal i la meva dolor: quan li plau, m’afavoreix i m’honora; i també quan li plau, jo m’acontento amb menys, per tal que no li’n pervingui cap blasme.
V. Si jo sabés encantar la gent, els meus enemics esdevindrien infants: ni un tan sols no sabria imaginar ni dir res que ens causés dany; llavors sé del cert que veuria la dama més gentil i els seus bells ulls i la seva fresca color, i li besaria la boca de totes, les maneres; de guisa que, un mes després, encara hi romandria el senyal.
VI. Bé la voldria trobar sola, quan dormís o ho simulés, per robar-li una dolça besada, ja que demanar-li-ho no em serveix de res. Per Déu, dama, poc fruïm de l’amor; el temps se’n va i perdem els millors dies; hauríem de parlar amb signes secrets: ja que no ens val l’ardidesa, que almenys ens valgués l’enginy.
VII. Bé caldria blasmar la dama que fa esperar massa el seu amic; promesa d’amor massa llarga és cosa enutjosa i sembla engany; hom pot amar i palesar-ho alhora, i mentir amb art on no hi ha testimoni. Noble dama, sols que et dignis estimar-me, no em caldrà mentir mai.
VIII. Vés, missatger, i no em menyspreïs si temo de presentar-me a la meva dama.
