[CANT DE SUBMISSIÓ]
I. No és meravella si canto millor que cap altre cantaire: el cor m’empeny més vers Amor, i millor obeeixo les seves ordres. Hi he posat cor i cos, saber i seny, força i poder; el fre m’hi mena de tal manera que no penso en res més;
II. Certament és mort qui al cor no sent una dolça sabor d’amor. De què serveix viure sense amor, si no és per a enutjar la gent? No m’odiï Déu tant, que em permeti de viure un dia o un mes, si queia en aquest enuig i si no m’atenyia el desig amorós!
III. De bona fe i sense engany estimo la dama més bella i la millor; el meu cor sospira i els meus ulls ploren perquè l’estimo massa, i d’això me’n ve dany. Què hi puc fer? El seu amor m’ha pres, i no hi ha clau que pugui obrir les presons on em té, si no és la pietat; i de pietat no en trobo gens en ella.
IV. Aquesta amor em colpeix tan gentilment el cor, d’una dolça sabor! Cent vegades al dia moro de dolor, i revisc de joia altres cent. El meu mal té tan bella aparença, que val més que cap altre bé; i ja que el mal m’és tan bo, més bo em serà el bé després de la pena.
V. Ah, Déu! Si es poguessin conèixer, entremig dels falsos, els vers amadors, i els aduladors, i els mentiders portessin al mig del front un estigma! Tot l’or i tot l’argent del món, si els tingués donaria de bon grat per aconseguir-ho, només que la meva dama conegués com jo l’estimo de veres.
VI. Quan la veig, ho mostro bé en els ulls, la cara i la color: tremolo de por, tal com fa la fulla al vent. No tinc ni el seny d’un infant: així sóc pres per l’amor. D’un home així conquistat, bé pot tenir gran pietat una dama!
VII. Noble dama, no us demano sinó que em prengueu per servidor: us serviré com a bon senyor, qualsevol que sia la recompensa. Aquí em teniu a les vostres ordres, cor franc, humil, gai i cortès. Vós no sóu cap ós ni cap lleó: no em matareu si em lliuro a vós!
VIII. Al meu Cortès, allà on sigui, trameto aquest vers; i no li sàpiga greu que hagi trigat tant.
