[CONTRA EL REI ALFONS DE CATALUNYA]
I. Quan veig desplegar-se pels vergers les ensenyes grogues, índigues i blaves, m’alegra el renill dels cavalls, i la melodia que fan els joglars que sonen la viola de tenda en tenda, i les trompes, els corns i les gralles sonores; llavors vull fer un sirventès que hagi d’ésser sentit pel comte Ricard.
II. Vull concertar-me amb el rei d’Aragó i fer-hi les paus. Però fou massa descortès i ferotge quan vingué ací a guerrejar, i ara és just que l’en reprengui; ho dic simplement per amonestar-lo: em sap greu veure’l follejar, i vull que aprengui de mi.
III. Tots volen acusar-lo, com jo: un dels seus vassalls em contà la mala fama que deixà a Castellot quan en féu expulsar N’Espanyol, i no crec que se’n defensi davant d’ell si aquest s’atreveix a provar-ho: havent entrat al castell per obsequiar el rei, hi féu ben poc guany.
IV. Des d’avui no li podré amagar res, ans li seré amic cordial: Gastó, a qui pertanyen Bearn i Pau, m’ha tramès noves, ací, dient que Alfons obtingué del rei Enric reparació pels seus presoners, que [Alfons] havia d’haver lliurat a aquests, i s’estimà més d’endur-se’n els diners, que no que els presoners li fossin tornats.
V. D’ell m’han contat els joglars que li han fet les lloances de franc; si mai els oferí vestits verds o blaus, o els féu donar alguna moneda, no està bé que hom li ho censuri: amb un de sol va saber rescabalar-se’n: amb Artuset, per causa del qual es féu blasmar, car el donà en venda als jueus.
VI. Sabé pagar prou malament al joglar Pere que li havia prestat diners i cavalls: la vella que s’està a Fontevrault el féu trossejar, car el distintiu que va donar-li (fet amb una cinta de la jupa del rei d’armes), no el va poder preservar d’ésser tot traspassat amb coltells.
VII. Pere Roís, al punt que el va veure rei, jove encara, sabé endevinar que no seria pas ardit ni temible, i ho conegué en el badallar: rei que badalla i s’estira quan sent parlar de batalla, sembla que ho faci per feblesa o perquè no entengui en armes.
VIII. Jo el perdono si em causà dany amb els seus catalans i els de Lara: li ho manà el senyor a qui pertany Poitiers, i ell no gosà fer altra cosa. Rei que espera soldada d’un senyor, bé cal que s’afanyi; i ell vingué ací pel guany més que per altra cosa.
IX. Vull que el rei sàpiga i aprengui de grat el meu sirventès, que el faci cantar al rei de Navarra i que el difongui per Castella.
