[PER LA MORT D’ENRIC DEL CURT MANTELL]
I. Si s’ajuntessin tots els dols, els plors, les tristeses, les dolors, els danys i les malaurances que hom hagi sentit mai en aquest món mesquí, semblarien lleugers davant la mort del jove rei anglès, per la qual la valor i la joventut estan adolorides i el món roman obscur, enfosquit i tenebrós, buit de tota joia i ple de tristor i d’ira.
II. Apenats, afligits i plens de tristesa han romàs els cortesos soldaders i els trobadors i joglars avinents: certament han trobat, en la Mort, un guerrer mortífer que els ha pres el jove rei anglès, al costat del qual els més liberals eren avars. No hi haurà en aquest món, ni cregueu que n’hi hagi hagut mai, prou plor ni prou ira per aquesta malvestat.
III. Mort cruel, plena de tristeses, et pots vanar d’haver arrabassat del món el millor cavaller de totes les nacions, car no hi ha cosa de valor que el jove rei anglès no posseís; i fóra millor, si Déu escoltés les meves paraules, que visqués ell que no molts altres d’odiosos que no causaren als nobles més que dol i que ira.
IV. Si d’aquest món mesquí i ple de tristeses se’n va l’amor, tinc per falsa la seva joia; tot hi esdevé dolor; cada dia s’envileix, i val menys el dia d’avui que el d’ahir. Que tothom s’emmiralli en el jove rei anglès, que era el més valent del món entre els nobles: ara el seu gentil cos amorós ha partit, i per això hi ha dolor, desconhort i ira.
V. A aquell qui volgué, per la nostra tristesa, venir al món a treure’ns de dissort, i rebé la mort per la nostra salvació, implorem mercè, com a senyor accessible i dreturer, perquè atorgui, si li plau, al jove rei anglès un perdó veritable, i el faci estar amb nobles companys allí on no ha estat ni serà mai la ira.
