[RIMES CARES]
I. El vent aspre aclareix les branques frondoses que l’aura dolça espesseí de fulles, i torna balbs i muts els becs alegres dels ocells de brancatge, aparellats o desaparellats. Per això m’esforço a fer i a dir gentileses a la gent, per amor d’aquella que m’ha canviat de dalt a baix i per la qual temo morir si no posa fi als meus afanys.
II. Fou tan espontani el meu primer impuls d’elegir-la, en el qual el cor obeí els ulls, que no estimo en dues englantines els designis secrets; els meus precs rarament s’adrecen a cap altra, però m’abelleix d’oir les ordres i les paraules ben intencionades de la dama que m’enamora: estic totalment al seu servei.
III. Alerta, Amor! He arribat a tal estat, que, si no m’aculls, publicaré els deu pecats per raó dels quals fóra millor que et matessis; jo sóc amant perfecte, valerós i invariable; però el meu cor reservat em fa tenir en secret moltes veritats i, malgrat el refús, em caldria una besada per a amorosir el meu cos ardent, car no hi val cap altre bàlsam.
IV. Si realment em protegeix aquella que m’ha fet esperançar una bona acollida i que és capitana de valor, a través dels precs latents que dintre meu porto arrenglerats, li serà del tot lliurat, diàfan, el meu pensament. Ja fóra mort, però em sosté l’esperança de poder pregar-li que m’abreugi la pena, i això em té alegre i ardit, car tenir joia en altra cosa no em val ni una poma.
V. Dolça cara, amb totes les perfeccions imaginables: per vós hauré de sofrir l’urc d’altri, car sou el terme de totes les meves follies, per les quals sóc el blanc d’enraonies enutjoses. Però les parleries no em desvien de vós ni fan que me’n separi ressentit: mai no he estimat res tant, ni amb tanta ufana, ans jo us desitjo més a vós, que no a Déu els monjos de Doma.
VI. Joglar, prepara’t, ara, a executar cançons i melodies davant del rei que t’acollirà cordialment: el mèrit extingit ací, allí és doble, i s’hi manté el costum de fer presents i convits. Vés-te’n amb joia, i admira l’anell del rei, si te’l mostra. Jo no he estat una sola vegada a Aragó, sense que, havent-ne tornat, no hi volgués anar de bell nou; però ací em reclama la religió.
VII. —Arnau, estem d’acord; dins el meu cor, contemplo cada nit aquella qui jo tot sol serveixo; en altre pensament no és lícit que m’entretingui.
