[CANT D’UNGLA I ONCLE]
I. El fort desig que m’entra al cor no em pot ésser arrencat per bec ni per ungla de llagoter, que perd la seva ànima en la maledicència; i com que no goso batre’l ni amb boscall ni amb verga, almenys allí on no tindré cap oncle que m’espiï, gaudiré amb frau el goig de l’amor, en verger o en cambra.
II. Quan em recordo de la cambra, on sé, per dissort meva, que no hi entra cap home, ans tots amb mi són més severs que germà o oncle, no tinc membre ni ungla que no tremoli, tal com fa l’infant davant la verga: tanta por tinc de no ésser prop de la seva ànima!
III. Estigués, almenys, prop del seu cos, si no de la seva ànima, i em tolerés d’estar amagat dins la seva cambra! Car em nafra el cor més que un cop de verga, el fet que el seu servent no entri on és ella; sempre romandre amb ella com la carn amb l’ungla i no creuré els avisos ni d’amic ni d’oncle.
IV. Mai no he estimat més, ni tant, la germana del meu oncle, per la meva ànima! Jo voldria, si li plagués, ésser veí de la seva cambra, com el dit ho és de l’ungla. L’amor que entra dins el meu cor pot fer de mi el que vulgui millor que l’home fort no fa amb verga frèvol.
V. Des que florí la seva verga i eixiren els nebots i oncles d’Adam, no crec que hagi existit, en cos ni ànima, una amor tan perfecta com la que entra dins el meu cor; d’allà on ella es troba, al carrer o dins cambra, no me n’aparto ni el gruix d’una ungla.
VI. El meu cos s’hi uneix i s’hi enungla com l’escorça a la verga; ella és per a mi torre, palau i cambra de goig i no estimo tant cap parent, germà ni oncle. Al paradís la meva ànima tindrà doble goig, si algú hi entra per ben amar.
VII. Arnau tramet el seu cant d’ungla i oncle, amb aquiescència de la qui té l’ànima de la seva verga, al seu Desitjat, la valor del qual entra en tota cambra.
