[EL CAVALLER I LA PASTORA]
I. Fa poc, el primer dia d’agost, vaig arribar a Provença, per la part d’Alest, i cavalcava amb cara trista, car estava apenat en gran manera, quan vaig sentir, prop d’un marge, el cant d’una pastora; i com que la remor que ressonava per la ribera era suau, vaig girar-me, tot sorprès, vers on ella aplegava falgueres.
II. Bon punt s’hagué trossat, entre la brosta, la gonella que vestia, abans que li digués: —D’on ets?—, ja em sostenia l’estrep; després em digué: —Per quina drecera heu passat i d’on veniu? Em sembla que esteu capficat; no em tingueu per massa garlaire; però, com que esteu sol, bé puc interrogar-vos.
III. —Minyona, ja que m’heu interrogat tan gentilment, per bé que em requi, us diré quina aventura em fa entristir: em cal una bona amiga, que sigui sincera, perquè ara he deixat una falsa traïdora que em féu canviar de ruta i que m’hauria estat cabdill i guia, si no fos per la seva inconstància.
IV. —Noble senyor, el qui s’uneix amb dama d’alta condició, bé se n’ha de plànyer, per Crist!, encara que tingui molta experiència; car una alta senyora vol que hom li apreciï les qualitats i li oblidi els defectes. Si no esteu sempre amatent, us canviarà en absolut, car aquestes dones versàtils segueixen fàcilment un altre camí.
V. —Minyona, vulgui Déu que ella sofreixi pel mateix mal que tanta pena em dóna i que perdi el dormir i la gana!; però a vós, amb la vostra pell bruna, no cregueu que us prefereixi. Ja que m’heu acollit gentilment, us seré franc i cortès: cal que us doni les gràcies, car no heu fugit de mi quan, de lluny, em veiéreu abans que jo a vós.
VI. —Senyor, bé em caldria un amic que no vingués tot seguit als fets i que no em toqués gens, car sóc petita i de pensa pura —per bé que us escometi—; em sembla que, tot i la meva pobresa, em serà donat un bon marit. Però, ja que tan poc em requeriu, obraré lleugerament: només amb un jurament sincer, obtindreu tota la meva amistat.
VII. —Minyona, així prou em guariria, però tan ferma és l’arrel que m’atreu tenaçment vers Llobera, que temo que la desgràcia, només adormida, no em colpeixi pitjor que abans.
VIII. —Senyor, no sou gens ardit, car temeu que el mal que defugiu us atenyi una altra vegada; però, ja que m’heu agradat tant, sojornem en aquest ombratge.
IX. —Minyona, N’Escaronya em guia les qualitats que va atorgar-me, i és companya cortesa i amant perfecta; per ella la desgràcia se’n va del tot.
X. — Senyor, no està gaire bé que ara em parleu d’una altra companya, amb qui estiguéssiu lligat, per bé que això no sigui res més que vanitat.
