[CANT DE MALENCONIA]
I. La dolça tristesa que l’Amor em dóna sovint, em fa dir de vós, dama, alguns versos plaents. Dins el meu pensament, torno a mirar el vostre cos preat i gentil, que jo desitjo més que no ho manifesto. I encara que per vós em desencamini, no per això renego de la vostra amor, ans us sol·licito amb amor sincera. Dama en qui resplendeix la bellesa, moltes vegades m’oblido de mi mateix quan us lloo i us demano pietat.
II. Que l’amor que us defensa contra mi sempre m’odiï, si giro el cor vers una altra inclinació. M’heu pres el riure i m’heu donat tristesa; cap home no suporta un turment més greu que jo; aparentment deixo de considerar-vos, de creure-us i d’amar-vos, a vós que jo desitjo més que a cap altra dama. Tot el que faig per temor, heu de prendre-ho de bona fe, àdhuc quan no us veig.
III. Tinc a la memòria la vostra faç i el vostre dolç somriure, la vostra excel·lència i el vostre bell cos, blanc i polit. Si fos tan fidel a Déu en les meves creences, de segur que entraria viu al paradís. I m’he donat a vós tan de cor, sense cap vacil·lació, que la joia d’una altra dama no m’abelleix; no hi ha cap dama noble amb qui em plagués de jeure i d’ésser amic, tant com de rebre les vostres salutacions.
IV. El desig de vós m’omple tot el dia: talment m’abelleix el vostre comport, dama a qui estic sotmès. Vull que la vostra amor em venci, car ja abans que us hagués vista, la meva intenció fou d’amar-vos i de servir-vos; així he romàs sol amb vós, sense cap ajut, i per això he perdut molts favors: que els prengui qui vulgui! Jo m’estimo més d’esperar-vos, sense condicions, a vós, de qui el goig em pervé.
V. Abans que la dolor s’encengui dins el meu cor, a vós davallin l’amor i la pietat; l’alegria us acosti a mi, i m’allunyi els sospirs i els plors; la noblesa i la riquesa no us apartin de mi. Car m’oblido de tot bé, si la mercè no em val prop de vós. Ai bella i dolça persona!: bé hauríeu estat generosa si la primera vegada que us vaig requerir m’haguéssiu clarament estimat o rebutjat: ara no sé a què atenir-me.
VI. No trobo defensa contra la vostra valor; tingueu-me tal pietat que honor us en pervingui. Que Déu no m’escolti, entre els qui el supliquen, si li demano les rendes dels quatre reis més poderosos perquè la mercè i la bona esperança no m’ajudin prop vostre; car no em puc allunyar gens de vós, en qui la meva amor habita: si quan jo us besés la copséssiu, o solament us fos plaent, ja no voldria restar alliberat.
VII. Res del que us pugui plaure, dama franca i cortesa, mai no em serà tan vedat que jo no ho acompleixi, sense pensar en res més.
VIII. En Ramon: la bellesa i les gràcies que hi ha en la meva dama, m’han lligat i empresonat gentilment.
