[CANÇÓ DE REPRESA]
I. Havia deixat de cantar per la dolor i la tristesa que em ve del comte, el meu senyor; però, com que veig que plau al bon rei, faré una cançó tot seguit, perquè En Guillem i En Blasc Romeu la portin a Aragó, si la melodia els sembla bella i fàcil.
II. I si canto com a home obligat perquè el meu senyor ho desitja, no tingueu per massa dolent el meu cant; el meu cor s’ha apartat d’aquella de qui no obtinguí mai favor i que em priva d’esperança; la separació m’és tan dolorosa, que no ho sap ningú sinó Déu.
III. Sóc traït i enganyat, com pertoca a bon servidor, car hom pren com a follia allò que hauria de dur-me honor; i n’espero igual recompensa que aquell qui serveix un boig; però si continuo essent seu d’ara endavant, em tinc per menys que un jueu.
IV. M’he donat a una dama que viu de joia i d’amor, de valor i de mèrit, en la qual la beutat s’afina com l’or dins el carbó encès. Si els meus precs li agraden, em sembla que tot el món és meu i que el rei m’és feudatari.
V. Sóc coronat de joia perfecta per damunt de tots els emperadors, car m’he enamorat de la filla d’un comdor i preo més un petit cordó que em doni Na Rimbauda, que el rei Ricard no aprecia el Poitou, Tours o Angers.
VI. No tinc a deshonor que em digueu llop, ni que els pastors m’escridassin i persegueixin. M’estimo més bosc o bosquet que no palau o casal; amb alegria aniré on és ella, a través de la gelada, el vent i la neu.
VII. La lloba diu que sóc seu, i té, certament, dret i raó de dir-ho, car, per ma fe, sóc seu més que no meu ni dels altres.
VIII. Bell Sambelís, per amor de vós estimo Saut, Usson i Alion, i com que us he vist tan poc, romanç ací trist i afligit.
