[LA GUERRA DE LES DAMES]
I. Les dones d’aquesta terra volen començar ara una guerra vil i cruel, i imitar una ciutat; per plans i per serres, assagen de bastir una ciutat amb torres; car puja massa alt l’honor d’aquella que rebaixa llurs mèrits i fa valer el seu, la qual és la flor de les millors dames: Na Beatriu. Ella les supera tant que en contra seu totes alçaran senyera, i faran guerra i foc i fum i polseguera.
II. La ciutat s’aplega; elles fan murs i valls. Sense ésser cridades, les dones vénen de tots cantons, ja que els hi va llur valer i llur jovenesa i beutat. Em penso que la filla del marquès tindrà un combat dur, car, en la pau, ha conquerit totes les qualitats i virtuts corteses; i com que és noble, franca i d’alt llinatge, no romandrà en pau més temps que el seu pare, el qual ha tornat al traüt de la batalla.
III. Les dames de Vercelli volen venir a l’host: Sibil·la, Guilla i Na Riqueta, de seguida; la mare i la filla d’Incisa, costi el que costi. Després vénen N’Agnès, de Lenta, i Na Guillema, de Ventimilla, d’amagat. Aviat la ciutat estarà aparellada. De Canavese arriba una gran companyia; de Toscana, també, i vénen dones de la Romanya, i Na Tomasina, i la senyora de Suranya.
IV. Anglès i Garsenda, Palmira i N’Audeta, N’Auda i Na Berlenda, N’Agnès i Na Lluïsa volen que Na Beatriu els torni llur jovenesa; si no, les dames de Ponzone li demanaran reparació. De l’altre costat del Mont Cenisio, la ciutat crida a la lluita, perquè guerregin tot seguit contra la que, essent bona i bella, ha robat a la donzella el seu cos gentil, i a les altres la color fresca i jovençana.
V. Maria la Sarda i la dama de Sant Jordi, Berta i Bastarda envien tots llurs reforços: cap jove llombarda no resta dels ports ençà. Jo sé que això plau a Na Beatriu, car llur reraguarda no pot ésser prou forta per a esglaiar el seu valor provat. Dónen llur senyal, cavalquen amb gran alegria; han enllestit la ciutat i li han posat el nom de Troia; en fan potestat la senyora de Savoia.
VI. La ciutat es vana d’arrenglerar les hosts; sona la campana, i el consell de les velles ve i ordena, amb èmfasi, que cadascuna avanci. Després proclama que la bella Beatriu s’ha ensenyorit talment del que era del comú, que totes en són vençudes i avergonyides. Sonen les trompes, i la potestat crida: «Demanem-li la beutat i la cortesia, la valor i la jovenesa». I totes criden: «Sigui així!»
VII. La ciutat es buida; ja mouen llurs carros; el consell de les velles avança, i posa en llurs esquenes cuirasses de pell de truja per a protegir llurs ossos; porten cotes, arcs i buiracs, no temen la pluja, i el mal temps no els causa dany: des d’aquest moment presenciarem grans atacs. Per tots cantons comencen a combatre; intenten d’abatre les qualitats de Beatriu; però no els val, encara que siguin quatre contra una.
VIII. Per fendre els murs, preparen enginys i castells, paren catapultes, ariets i manganells; encenen foc grec i fan voleiar els dards. De baix estant, ataquen els murs amb les ballestes; però no per això es vol rendir el seu cos gentil i gai, formosament afaiçonat. L’una a l’altra crida: «Ajut! Darrere el parapet!»; una tercera sosté la bossa dels projectils, i totes disparen els ginys a l’entorn.
IX. Na Beatriu munta a cavall i es guarneix dels seus mèrits: no vol lloriga ni perpunt, i avança a l’atac. Aquella amb qui s’acara, té segura la mort; ella combat i venç arreu, i lluita bravament fins que obliga l’host a retirar-se; després s’esforça fins que esbocina el carro. Tantes n’ha pres, derrotat i mort, que el consell de les velles es descoratja, mentre la porta de Troia es tanca al seu darrere.
X. Na Beatriu, em plau que sigueu vencedora de les velles; el vostre cos gentil hostatja valor i jovenesa, amb les quals vós heu abatut la proesa d’aquelles.
XI. Bell Cavaller, el vostre amor em consola i em dóna goig, m’alegra i em solaça, quan la gent es descoratja i desconhorta.
