[PER LA PÈRDUA DE BEATRIU]
I. No m’agrada l’hivern, ni la primavera, ni el temps clar, ni les fulles dels roures: tots els avantatges amorosos em semblen retards, i dolors tots els meus majors gaudis; totes les meves joies esdevenen penes, i les meves esperances desesperances; amor i cortesia em solien tenir més alegre que el peix dins l’aigua, però d’ençà que m’he allunyat d’ambdues, com a home exiliat i afligit, tota altra vida em sembla mort, i desconhort tota altra joia.
II. He perdut la flor, el dolç fruit, el gra i l’espiga de l’Amor que gaudia amb la plaent requesta; l’Amor em curullava d’honor i de mèrits i em col·locava entre els nobles; ara em fa davallar, i si no em semblés temeritat folla, m’esblaimaria i finiria més aviat que una flama, perduts el gest i la paraula, en venir-me el desconhort, el qual no minva encara que m’hi esforci.
III. Però per més que estigui irat i afligit, el valor no m’obliga a alegrar els meus enemics, oblidant la glòria i l’honor; car bé puc tenir dany o alegria i, a desgrat de la meva ira, mostrar-me joiós ací, entre els llatins i els grecs. El marquès que em cenyí l’espasa fa la guerra allí, a cristians i àrabs: d’ençà que el món fou creat, mai cap poble no s’esforçà com nosaltres mentre Déu ens protegí.
IV. Belles armes, ardits guerrers, setges, catapultes i piques, rompre murs antics i nous, vèncer batalles i torres: tot això veig i sento, i no puc trobar res que m’ajudi en l’amor. Amb ric arnès vaig cercant guerres, encontres i torneigs, pels quals m’enriqueixo quan venço; però, puix que he perdut la joia d’amor, tot el món em sembla un desert i el meu cant ja no em consola.
V. El marquès, Sors, Campanès i el comte Enric han estat honorats; i Sicart, Montos, Salònica i Constantinoble, socorreguts. Ells saben conservar bé la conquista; hom pot provar-ho complidament. Mai ningú no obtingué un honor parell per mor de bons vasalls, valents i ardits, i per l’imperi conquistat. Déu dirigeixi els nostres esforços, i ell dugui a terme el nostre destí.
VI. Ni Alexandre, ni Carles, ni el rei Lluís, no feren mai una expedició més honrosa; ni el comte Aimeric, ni Rotllà amb els seus valents, no saberen conquerir tan estrènuament i a viva força un imperi tan ric, com nosaltres. Això enalteix la nostra religió; hem fet emperadors, ducs i reis, hem pres castells forts dels turcs i dels àrabs i hem obert els camins i els ports des de Brindisi fins al braç de Sant Jordi.
VII. Però, de què em valen les conquestes i les riqueses?; jo em tenia certament per ric quan era amat per ella i li era amic fidel, i l’amor cortesà em nodria; en preava més un sol plaer, que no ací gran terra i grans riqueses. Ara, com més creix el meu poder, més irat estic contra mi mateix, car el meu Bell Cavaller estimat i la joia s’han allunyat i han desaparegut: mai més no me’n conhortaré; per això la meva ira és més gran i més forta.
VIII. Bell i dolç Anglès, franc i ardit, cortès, assenyat i prudent: vós em sou conhort i gaudi; per vós faig l’esforç de viure.
IX. Per vós Damasc serà envaït, Jerusalem conquistada, i alliberat el regne de Síria: així esdevé als turcs per llur destí.
X. S’equivoquen els qui en llur cort mantenen els pelegrins proscrits, perjurs, que ens han abandonat ací en el camp; cada un d’ells val menys viu que mort.
