[EL VERS DE LA LLENGUA]
I. Amb els lais dels ocellets que he sentit per la prada, he afinat la meva llengua per a lloar els nobles, senzills i francs, ja que sóc manat i conduït per una dama excel·lent, la qual és fruit i flor de gaudi, i honor de qui la honora.
II. Si la meva llengua no fos posada en un lloc tan segur i admirablement tancada entre dos murs, faria una altra tonada, apresa dels alts senyors; ara la valor perd, sense auxili, tot el que posseeix.
III. Estic desitjós de parlar, però la llengua està lligada al cor i frenada amb un fre segur, temorós i que la manté aturada: no hi ha amor sincera allí on no hi ha temor.
IV. La temor torna els joiosos irats, si no hi ha amor duradora; la temor no s’apaivaga sense amor entre dos, ans ella, irada, posa malencònics i esquius els nobles, quan vol que els ardits cavallers facin aviat un mal camí.
V. L’home bo té la llengua lligada al seu cor constant, i, amb llengua fada, mostra el cor orgullós; el cor té poc poder sobre una llengua malvada, la qual romp castells i torres i abat els millors cavallers.
VI. Però un senyor coratjós és una força mal guardada, i una llengua desencaminada fuig de l’home excel·lent, car la llengua assenyada s’avé amb el seny, el cor, la raó, l’amor i la temença d’errar, que és un mal greu.
VII. La Dama dels Cards i Sobrepreu m’agrada, i com que sé que li plau l’amor, me’n pervé més honor que a un altre.
VIII. Al rei plauen més els versos senzills i perfectes que les rimes trencades; per això m’agraden les paraules senzilles i la valor, car plauen a ell.
