RIMBAUT DE VAQUEIRES

(... 1155 - 1207?)

Entre la plèiade de trobadors que clouen el segle XII i enceten el XIII, Rimbaut de Vaqueires se’ns mostra, dintre de la tònica general, amb característiques ben definides i notables. Posseït d’un noble esperit d’aventura, aquest trobador, que ha estat batejat —una mica massa simplement, potser— d’«homme des dames et des guerriers», recorregué corts i encontrades, a peu i a cavall, sense repòs, i sojornà llarg temps a Itàlia, a la cort de Montferrat. El 1202 s’allistà a la quarta Croada, prengué part en la presa de Constantinoble i segurament morí el 1207.

Paral·lelament al seu esperit inquiet, hom pot descobrir, sota la normalitat de la seva obra, ferments i gèrmens, imprecisos i inconscients encara, de nous corrents i nous camins. Les seves composicions se situen de ple dintre del concepte cortesà de la poesia trobadoresca. L’«homme des dames» cantarà les perfeccions de la seva amada, les enyorances amoroses i els goigs de l’amor,  amb una delicadesa melangiosa plena d’encís:

«Lo jorn que·ns ac Amor abdos eletz,

vostra beutatz me det l’erguelh del pau,

que remira·l vert, e·l vermelh, e·l blau,

tro per erguelh serra de las paretz.

Aquel erguelh li te tro que·l cap clina,

que ve sos pes. Et eu contrafay lui:

que vey midons, c’ab bel semblans m’adui

gaug et orguelh, tro c’ab no m’atayna» (1).

L’«homme des guerriers» cantarà per la fidelitat al senyor, per les gràcies de la cavalleria i per la joia de la lluita i de la batalla:

     «Galop e trot e saut e cors,

     velhars, e maltrait, e afan,

     seran mei sojorn d’er’enan;

     e sufrirai fregz e calors,

armatz; de fust e de fer e d’acier;

e mos ostal seran bosc e sendier,

e mos cansos siventes e descors,

e mantenrai los frevols contre·l fortz» (2).

Però, dintre de la mateixa tònica, el cant s’ha anat allunyant de l’accent d’un Guillem de Poitiers i d’un Jofre Rudel; i també d’un Bernat de Ventadorn i d’un Bertran de Born, podríem afirmar: la sinceritat amorosa del primer i la vitalitat exultant del segon han anat deixant l’expressió simple i precisa, per a esdevenir més treballada i més polida. I no ens referim ací a un simple problema de forma (per altra part, ja del tot reeixida en les dues figures cimeres del parnàs trobadoresc); la novetat consisteix en un punt més avançat de maduresa i refinament que prematurament fa preveure l’eclosió d’un nou esperit: un pressentiment potser, d’aquell mateix humanisme que un segle més tard oreja les pintures del Giotto... Això no vol pas dir que Rimbaut de Vaqueires, lligat a la cort del marquès de Montferrat per la doble fidelitat cavalleresca i amorosa al seu senyor i a la seva amada, deixi d’ésser un poeta cortesà. Precisament dintre d’aquest mateix motlle cercà noves formes d’expressió poètica: sota aquest aspecte, la composició núm. 29 d’aquesta crestomatia és d’una excepcional importància: el poeta hi basteix una màquina al·legòrica i refinada, a base d’una enginyosa combinació d’elements guerrers i cortesans, per a glorificar les qualitats de la seva amada. Però cal tenir en compte que la cultura i el refinament de les terres on visqué Rimbaut eren terreny preparat per al floriment d’una nova concepció de la vida, que en certa manera estava ja dintre de les directrius de la poesia trobadoresca que l’Església, després del triomf de la croada contra els albigesos, procurà d’extirpar curosament. Rimbaut de Vaqueires, a la llinda d’aquell segle que havia de produir la descoberta de l’individu —cal recordar els noms de Francesc d’Assís, en l’Església, i de Frederic II de Sicília, en el segle—fa pressentir, inconscientment, gèrmens de forces noves, però roman encara dintre de l’esperit vell. Per això resta membre de la gran família dels trobadors, malgrat ésser-ne —si val la frase— el més renaixent.

L’obra de Rimbaut de Vaqueires ha estat estudiada per Klara Marie Fassbinder en Der Trobador Raimbaut von Vaqueiras (Leben und Dichtung) (Halle, 1929). Aquest minuciós estudi porta, en apèndix, les composicions de Rimbaut que havien romàs inèdites. Fora de les composicions que es troben en els manuscrits catalans i que edità conjuntament J. Massó i Torrents (Riambau de Vaqueres en els cançoners catalans, «Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans», Barcelona, 1907), les seves altres poesies cal llegir-les en les antologies i reculls col·lectius de textos.

 

BIOGRAFIA

Raibautz de Vaqueiras si fo filhs d’un paubre cavalier de Proensa del castel de Vaqueiras (3) que avia nom Peirols e qu’era tengutz per mat (4). E Raibautz se fetz joglars et estet longa saison (5) cum lo princep d’Aurenga, Guillem del Baus (6). Ben sabia cantar e far coblas e sirventes. E·l princeps d’Aurenga si li fetz gran be e gran honor e l’enanset (7) e·l fetz conoisser e prezar (8) a la bona gen. E pueis se parti de lui et anet se a Montferrat a messier lo marques Bonifaci (9), et estec en sa cort lonc temps. E crec (10) si (11) de sen e de saber e d’armas, et enamoret se de la seror (12) del marques, madona Biatritz (13), que fo molher d’En Enric del Carret (14), e trobet de lieis bonas cansos. Et apelava la Bels Cavaliers (15) en sas cansos; e fon crezut qu’ela li volgues ben per amor. E quan lo marques passet en Romania, et el lo manet ab si e fetz lo cavalier (16) e donet-li gran terra e gran renda e·l regesme de Salonic, e lai el moric (17).

 

Notes:

1. «El dia que l’Amor ens elegí ambdós,  la vostra bellesa em donà l’orgull del pagó, que contempla el verd i el vermell i el blau, fins que per orgull tanca la cua; aquell orgull li dura fins que abaixa el cap i es veu els peus. I jo l’imito: veig la meva dama que amb bell semblant em dóna joia i orgull, fins que em desenganya amb la negativa.» (↑)

2. «Galops i trots, i assalts i curses,  vetlles, sofrences i afanys, seran des d’ara el meu solaç; i patiré freds i calors, armat de buscall, de ferro i d’acer; i el meu estatge seran els boscos i els camins, i sirventesos i descaris les meves cançons, i defensaré els febles contra els forts.» (↑)

3. Al costat de Beaunnes, districte d’Orange (Provença). (↑)

4. mat, foll. (↑)

5. longa saison, llarg temps. (↑)

6. Guillem IV de Baus (1182-1218). (↑)

7. l’enanset, el crià, l’educà. (↑)

8. prezar, apreciar. (↑)

9. Bonifaci II (1192-1207). (Veg. Karl Hopf: Bonifaz von Montferrat und der Troubadour Raimbaut de Vaqueiras, Berlín, 1877.) (↑)

10. crec, cresqué, augmentà. (↑)

11. si, aquí. (↑)

12. seror, germana. (↑)

13. Només són conegudes tres germanes de Bonifaci de Montferrat: Alazais, Agnès i Jordana; potser Beatriu era una germana natural. (↑)

14. Senyor de Savona, mort després del 1226. (↑)

15. Hi ha altres versions de la biografia, més extenses, en les quals es justifica aquest nom. Segons aquests textos, Rimbaut de Vaqueires podia veure el que feia la seva dama, dins la seva cambra, per una escletxa, «don neguns non s’apercebia. Et un jorn venc lo marques de cassar, et entret en la cambra e mes la soa espaza a costa d’un leit [llit]e tornets’en foras. E madona Biatritz remas [romangué]en cambra e despoillet se son sobrecot i remas en gonella. E tolc [prengué]l’espaza e se la ceins [cenyí]a lei [guisa]de cavallier, e pres la en sa ma e menet se l’al bratz d’una part e d’autra de l’espaza, e tornet la costa del leit. Et en Riembautz de Vaqueires vezia [veia] tot so que vos ai dich per lo spiaill. Don per aizo l’appellet pois totas vez Bel Cavalier en sas chansos...». (↑)

16. Aquí hi ha un altre error, entre els diversos que són acceptats per les biografies: Rimbaut de Vaqueires va ésser fet cavaller abans d’anar a Romania (l’Imperi bizantí). (↑)

17. Segurament el mateix any que el seu protector: 1207. (↑)