PERE CARDINAL
(† vers 1274)
El gran cop donat, per la croada contra els albigesos, al poder dels senyors meridionals, coincideix amb un apagament de llur vida brillant i blana, que ja s’anunciava des de feia un cert temps; la situació social de la noblesa sofria, cada vegada més, un descens, paral·lel al relleu que prenia la burgesia en les viles comercials, com Marsella, Avinyó, Montpeller, Tolosa, etc. Un trobador menor, Bernat Siscar de Marvejols, es queixava d’aquest canvi:
«A Tolosa e Proensa
e la terra d’Argensa,
Bezers e Carcassey,
quo vos vi e quo·us vey!» (1).
En canvi, la gran espoliació que fou en l’ordre material la croada, les violències que comportà i la poca moralitat dels seus personatges, era un bon camp per a la poesia satírica. Aquest ambient és el que predisposa l’eclosió d’un dels poetes satírics més importants:
«Ar m’es semblans que mos chans no val gaire
quar de mal dir l’ai ordit e tescut;
mas de mal fuelh non cuelh hom ben bon frut,
ni d’avol fag bon plag non sai retraire;
dels laitz faitz qu’ilh fan
los ai dic lo dan...» (2).
Pere Cardinal —del qual gairebé les úniques notícies que ens queden són les incloses en la biografia que ens ha pervingut—, proveït d’un temperament satíric de primer ordre, relliga la tradició de Marcabrú i la de Bertran de Born per a fustigar els vicis i les hipocresies del seu temps. La biografia ens remarca que escriví poques poesies amoroses, i no hem d’estranyar-nos-en, donat el seu temperament, que el duia fàcilment a ridiculitzar, amb els mateixos mots i amb les mateixes estrofes, totes les fadors i totes les repeticions que, a través dels trobadors mediocres, havien esdevingut buides de contingut (veg. núm. 33). Però la seva vena poètica el portava per altres camins: la sàtira moral, social, política i religiosa trobà el seu millor cultivador en aquest poeta. Dotat d’una paraula mordaç, gràfica i segura, amb una concisió que de vegades sembla inintel·ligible a set segles de distància, i amb una intuïció formidable per descobrir les febleses, aquest temperament rebel i insubornable va castigant els clergues, les dones, els rics, els hipòcrites, els poderosos, els resignats, etc., amb el seu vers llisquent i clar, però incisiu com una ganiveta.
Altrament, per a Cardinal el món no és més que una enorme «casa de boigs» enmig de la qual incansablement ell deixa anar les seves prèdiques i les seves sàtires. En una petita «faula» plena d’enginy, el poeta ens mostra clarament aquesta concepció: en una ciutat desconeguda cau una pluja tal,
«que tuit home de la ciutat
que toquet, foron forsenat» (3);
d’aquesta follia contagiosa solament se’n salvà un home
«que era dins una maiso
e dormia, quant aisso fo» (4);
en despertar-se troba tots els seus conciutadans lliurats a les aberracions més incomprensibles, i com que ell és l’únic que roman assenyat, la gent el pren per l’únic foll i el persegueix implacablement:
«l’un l’esquinta, l’autre l’atrai,
e·l pren colps, e leva e chai»(5).
Aquesta faula —acaba dient la poesia— és la imatge del món; la pluja de la «cobejança» ho ha infestat tot i ha colpit tots els homes,
«e si Deus n’a alcun gardat
l’autre·l tenon per dessenat
e menon lo de trop en bilh
car non es del sen que son ilh
que·l sens de Deu los par follia...» (6).
Pere Cardinal, de temperament inconformista i vital, enfront de tots i amb la fe segura de posseir aquest «sens de Deu» dels escollits, assenyala amb el dit, enmig d’aquest ambient dantesc, les follies i plagues de què era atacada la gent del seu segle. Els grans senyors foren blanc inesgotable de les seves sagetes:
«Rics homs, quan vai per carreira
el a una companheira:
Malvestat, que vai primeira
e meiana e darreira;
e gran Cobeitatz enteira
li fa companhia,
e Tortz porta la senheira
Però això no li lleva temps per haver-se-les aferrissadament, també, amb la clerecia. Anticlerical furiós, Pere Cardinal acusà de tots els vicis i de totes les injustícies els clergues del seu temps, especialment els jacobins, de fundació recent:
«e fan soven pel mon auzir
que raubador sian vedat,
et quant elh an tout et emblat,
los veiretz del bordelh issir;
cap dreg van al autar servir...» (8).
Els clergues de Pere Cardinal passen per les seves poesies abrandats de totes les passions més baixes: la mentida, la luxúria, la cobejança, la simonia, la gola, etc. I la seva implacabilitat abasta totes les jerarquies eclesiàstiques: solament s’atura davant del sant Pare; i encara, si alguna vegada vol expressar clarament la seva creença en Roma i la Santa Seu, fa aquesta declaració no solament per la necessitat de fixar la seva posició ortodoxa, sinó també per mostrar d’una manera més punyent el contrast de les seves creences de catòlic fervent amb la vida relaxada d’aquells que per raó del seu estat deurien estar més obligats a ajustar-hi llur conducta.
Aquesta mateixa fogositat que trobem en la sàtira deixà la seva petja en els «sermons» o prèdiques morals sobre les darreries de l’home i la necessitat de preparar-se per a la vida futura. Però fins en aquests temes, el seu ímpetu el porta a la ironia. En la comp. núm. 35 podem veure’l discutint amb Déu sobre la submissió del món a un dualisme de potències —reminiscència del dualisme de l’heretgia albigesa?—; dualisme —això sí!— que Déu podria suprimir fàcilment. Per últim, cal assenyalar la devoció filial del nostre poeta a la verge Maria. Amb un to de lletania, però endolcit per la tendresa més pura, Pere Cardinal canta les seves lloances i la posa com a intercessora a favor de la humanitat. L’obra de Pere Cardinal, creient fervorós, amb totes les seves burles i ironies i totes les crueses de llenguatge, s’arredossa amorosament a l’ombra d’aquella Creu de quatre braços que
«ten l’us sus ves lo firmamen,
l’autre ves abis qu’es dejos
a l’autre ten ves Orien
e l’autre ten ves Occiden,
e per aital entrensenha
que Crist o a tot en poder» (9).
La figura del nostre poeta ha estat estudiada per Karl Vossler en Peire Cardinal («Sitzungsberichte der K. Bayer. Akad. der Wiss. Phil.-hist. Klasse», Munic, 1916). Aquest interessant estudi no ha aconseguit despertar l’interès dels romanistes per un dels millors satírics que han vist els segles. Reproduint la frase aguda d’A. Berry podem dir que Pere Cardinal «grelotte dans les fetides salles d’attente de la Postérité». Mentrestant cal llegir les seves obres en els reculls de Raynouard i Mahn. F. W. Maus féu un estudi de l’estructura de l’estrofa de Pere Cardinal, publicat a Marburg, 1884: Peire Cardenals Strophenhau in seinem Verhältnis zu den anderen Trobadors.
Notes:
1. «Ai Tolosa i Provença i la terra d’Argensa, Besiers i Carcassès, com us he vist i com us veig!». (↑)
2. «Ara em sembla que el meu cant no val gaire, car l’he ordit i teixit amb sàtires; d’un mal arbre no pot collir hom un bon fruit, ni jo sé fer lloança d’una mala obra; els he mostrat els danys de les males accions que cometen.» (↑)
3. «Que tothom de la ciutat a qui tocà, perdé el seny.» (↑)
4. «Que era dins una casa i dormia, mentre això va esdevenir-se.» (↑)
5. «Un l’estira, l’altre se l’enduu; ell rep cops, s’aixeca i cau.» (↑)
6. «I si Déu n’ha preservat algun, tots els altres el tenen per foll, i el fan anar a empentes i rodolons, car no són del seu parer i el seny diví els sembla follia.» (↑)
7. «Quan l’home ric va de camí, té una companya: la Malvestat, que li va al davant; al costat i al darrere; la gran Cobejança també li fa companyia; la Injustícia li duu la senyera, i l’Orgull el guia.» (↑)
8. «I prediquen sovint pel món que els lladres siguin proscrits, i quan ells han pres i han robat, els veureu sortir del bordell i anar de dret a dir missa.» (↑)
9. Veg. la traducció a la comp. 36. (↑)
